Sense esmentar troballes arqueològiques prehistòriques i restes del regne de la Gran Moràvia, l’art a Bohèmia comença amb el romànic, en què sobresurt la il·lustració de llibres: Còdex de Vyšehrad (1085) i Salms d’Ostrov (final del s. XII). La millor pintura mural és conservada a la capella de Santa Caterina de Znojmo (Moràvia, 1131). A Praga hom troba esglésies de planta circular i la basílica de Sant Jordi. El gòtic també donà fruits importants en la il·luminació al mateix nivell d’Europa: la Bíblia de Velislav (després de 1340) i el passioner de l’abadessa Kunhuta, amb un gran sentit de plasticitat. El mestre de Vyšši Brod realitzà en les seves taules una fusió d’elements italians i locals. La robustesa i el realisme dels tipus populars i la lluminositat de les draperies són trets característics del mestre Teodoric (tercer quart del s. XIV), pintor imperial de Carles IV (capella de la Santa Creu del castell de Karštejn). A la fi del s. XIV aparegué el personatge més important, el mestre de Třeboň, incomparable dins l’Europa central per la composició i la manera de caracteritzar els seus personatges. L’anomenat “bell estil”, especialment escultòric, és la culminació de l’esforç artístic bohemi entorn dels s. XIV i XV. Hom troba catedrals a Kolín, Kutná Hora i Praga (Svatý Vít). De planta francesa, obra de Mathieu d’Arras, fou continuada per Peter Parler, d’origen alemany. El desenvolupament fou deturat per les guerres hussites, després de les quals continuà el gòtic anomenat de Ladislau (Sala Ladislau del castell de Praga), amb obres de Benedikt Reijt i Matyáš Rejsek. El Renaixement italià només s’introduí en casos excepcionals. El manierisme de la cort de l’emperador Rodolf II (1576-1611) és importantíssim, però supranacional i sincrètic, amb artistes italians, flamencs i austríacs. El Barroc començà amb la pintura de Karel Škréta i fou portat a l’extrem per Petr Brande, Jan Kupecky (1667-1740) i Václav Vavrinec Reiner fins al principi del s. XVIII, quan es creà una forta tradició barroca local. L’escultura és encara més important: Ferdinand Maximilian Brokof, d’una monumentalitat serena, i Mathias Braun, d’un dinamisme sensual, culminen el corrent dinàmic al N dels Alps. En l’arquitectura sobresortí Kilian-Ignaz Dientzenhofer, membre d’una prolífica família d’arquitectes de força qualitat; també nombrosos italians treballaren a Praga. L’estancament postbarroc no fou superat fins a l’adveniment de la pintura del “segon rococó” de Josef Navrátil (1798-1865). Hom considera Josef Mánes (1820-1871) fundador de la pintura moderna txeca, tant per la temàtica com per l’execució. Sobresurten també el paisatgista Adolf Kosárek, revalorat posteriorment, i Karel Purkyně, retratista i pintor de natures mortes. L’impressionisme tingué el seu màxim representant en el pintor Antonin Slavíček, el simbolisme en el pintor Jan Preisler i el Modernisme en el dissenyador Alphons Maria Mucha i l’escultor František Bílek. L’únic escultor de vàlua de la tendència realista fou Josef V.Myslbek (1848-1922), mentre que dins l’anomenada Generació del Teatre Nacional, que dominà la segona meitat del s. XIX, sobresortí Míkuláš Aleš (1852-1913). Sota la influència del norueg E.Munch, que exposà a Praga el 1905, es formà una generació expressionista que aviat esdevingué cubista: Emil Filla i Bohumil Kubišta, Antonin Procházka, Josep Čapek, etc. Un cas únic a Europa, el representà l’escultura cubista d’Otto Guttfreund, mentre que en l’arquitectura, també sense comparació a Europa, figuraren arquitectes com Kotěva, Gočar i Janák. Apollinaire declarà que el cubisme era més viscut a Praga que no pas a París. Els anys vint visqueren sota el signe de la pintura social, i els trenta sota el de la surrealista, lligada a París amb Marie Toyen, Josef Šíma i Jindřich Štyrky. Desarrelat de la seva terra nadiua, Františsek Kupka, abstracte orgànic i geomètric, treballà a París. Els alemanys (1939-45) prohibiren l’art modern; però el Grup 42, que l’impulsava, tingué una gran influència amb el seu “civilisme” i perquè els seus membres (Karel Souček, Kamil Lhoták, etc.) exercien de professors de l’Acadèmia, fet que s’ha mantingut fins avui. Del 1948 al 1960, amb el pretext d’un realisme socialista, florí un academicisme, però alguns artistes seguiren la investigació de tendències abstractes, com Mikuláš Medek, Josef Istler, etc. Fins el 1970, que fou establert una altra vegada oficialment el realisme socialista, aparegueren pràcticament totes les tendències de l’art contemporani: la nova figuració (Ronovský, Jiří Sopko), el nou surrealisme (Vožniak, Dlouný), combinat amb altres tendències, l’abstracció geomètrica (Malich, Kratina, Sýkora, Demartini) i el pop-art (Balcar, Krejčí, Kulhánek); hi ha molts altres artistes de difícil classificació. Jiří Kolár fa objectes-poesies. Entre els més joves, són molt personals Aleš Lamr i Ivan Ouhel.
m
Art
art txec Cistell de fruita, d’Emil Filla
© Fototeca.cat
Art propi de Bohèmia i Moràvia.