Deixant de banda les troballes pertanyents al Paleolític (jaciments de Hoa Binh i Bac Son) i al Neolític (jaciment de Sa Huynh), el primitiu art vietnamita apareix fortament influït tant per l’art xinès com per l’hindú. La influència xinesa —a part les nombroses peces de l’aixovar funerari de l’època del bronze importades de la Xina (jaciments de Dong Son)— hi penetrà al segle I, amb el domini militar xinès. La influència hindú hi apareix a partir del segle III. L’art pròpiament autòcton s’inicià al començament del segle X, i atenyé l’apogeu a la stupa de Binh Son, la pagoda de Van Phuc i el temple de Ly Tahi Ton, obres de la dinastia Dai La (segle XI). La dinastia Tran (segles XII-XV), sense gaires innovacions, continuà l’estil anterior: els exemples més representatius són els temples de Thien Dhuc i Tuc Mac i la tomba de Bac Ninh. Arran de la nova conquesta militar xinesa sota la dinastia ming (1411), aparegué l’estil Le —nom de la dinastia local—, caracteritzat per un refinament estilístic, sense que hi hagués cap canvi ni influència directa, tal com apareix a les esteles funeràries del sepulcre del rei Le Thaito a Lam Son. La màxima estilització i delicadesa fou aconseguida als frontals de But Thap (segle XVIII). Amb la dinastia Nguyen (1802), la Xina tornà a marcar l’evolució artística fins al primer quart del segle XX, que començà l’assimilació del món occidental.
m
Art