art visigòtic

m
Art

Art desenvolupat sota el domini polític dels visigots, particularment durant el regne de Toledo.

En la primera fase de la seva evolució (s. V-VI) només tenen característiques germàniques les peces d’art mobiliari, mentre que l’arquitectura i la seva ornamentació, tant escultòrica com pictòrica, segueixen el desenvolupament normal de les formes paleocristianes hispàniques. Després de la unificació demogràfica de Leovigild, com a conseqüència de les necessitats àuliques de la cort de Toledo, sorgiren unes formes plàstiques d’origen mediterrani romà tardà, amb unes acusades influències bizantines, de les quals hi ha testimoniatges d’arquitectura i escultura durant el s. VII. En la primera etapa ariana del regne visigot es desenvolupà una torèutica ben caracteritzada, coneguda sobretot per les troballes de les grans necròpolis de Castella i de Lleó, des de la d’Herrera de Pisuerga (Palència) fins a la de Carpio de Tajo (Toledo), amb grans fíbules d’arc originàriament d’argent, sense ornamentació, i més tard foses (bronze), amb cisellat al damunt, i una sèrie de sivelles de cinyell de gran placa decorades amb almandina o caboixó d’imitació de pedreria, tècnica que decora també fíbules de perfil d’aguilot. Són les peces més típicament visigòtiques. Coexisteixen durant tot el s. VI amb les arquitectures paleocristianes de tradició mediterrània, com ara les basíliques de doble absis o amb creuer, com les de Segòbriga, Zorita de los Canes, etc, típiques de la població hispanoromana catòlica. La unitat demogràfica (Leovigild) i la confessional (Recared, al concili III de Toledo, el 589) feren possible el desenvolupament de formes àuliques de tradició hispanoromana, que hom anomena art hispanovisigòtic. Cal assenyalar uns grans centres creadors d’aquest art a les ciutats hispanoromanes. A llevant de la península Ibèrica cal esmentar Barcelona i Tarragona, i també un estil “oriental” produït entre València i Conca (cancells); hi hagué també uns centres molt dinàmics a la Bètica romana, a Còrdova (capitells) i Sevilla, i un altre nucli molt original i influent —com ho fou també en la política del regne— a la capital de la Lusitània, Mèrida (pilastres i cancells), i encara altres tendències, més orientalitzants i bizantines, a la costa de la Lusitània, sobretot a Lisboa (Olisipo). L’art de la cort de Toledo fou decisivament influït —al s. VII— pels corrents de la Bètica i de la Lusitània, sobretot des de Mèrida. Després de Leovigild, la irradiació de l’art àulic de Toledo —en arquitectura i escultura monumental— arribà fins a la perifèria del regne, però molt feblement a la Tarraconense i a la Septimània (Narbona, Girona, Tarragona, Barcelona, Tortosa), i per l’Occident fins a la Galícia sueva sotmesa. D’aquest art només es conserva un reduït nombre d’esglésies de la segona meitat del s. VII, sobretot a Castella i a Lleó, que hom data a partir de la inscripció de consagració de la de San Juan de Baños de Cerrato (Palència), de temps de Recesvint (l’any 661). Són de planta basilical San Juan de Baños (Palència), São João de Nazaré, São Pedro de Balsemão, Vera Cruz de Marmelar (Portugal), Quintanilla de las Viñas (Burgos) i les restes d’Alconétar (Càceres); de planta en creu, centrada, Santa Comba de Bande (Ourense), San Pedro de la Mata (Toledo) i San Pedro de la Nave (Lleó); i de tipus martirial, central, São Fructuoso de Montelius (Braga, Portugal). Altres restes importants són a la cripta de San Antolín, de la catedral de Palència, datada del temps de Vamba. Hi ha capitells decorats amb temes bíblics (Daniel a la fossa dels lleons i el sacrifici d’Isaac), obres d’un gran mestre, a San Pedro de la Nave, i riques impostes-capitells amb el sol i la lluna i els evangelistes, com també frisos exteriors amb garlandes de flors amb ocells, a Quintanilla de las Viñas. L’art mobiliari s’enriqueix amb influències bizantines (sivelles liriformes) i amb la importació de vasets i patenes eucarístics i baptismals de suposat origen copte, que són imitats als obradors visigòtics de Castella i de Lleó. Hom importa també encensers (Lledó, el Bovalar, Conca) de l’Orient copte o de la Sicília bizantina (a Albenya, Mallorca), i altres elements ornamentals, com ara sedes de Bizanci, voris, manuscrits, etc. Els tallers cortesans d’orfebreria fabricaven obres excellents, com les corones i les creus dels tresors de Guarrazar (Toledo) i de Torredonjimeno (Jaén). A Catalunya mai no hi hagué nuclis de poblament visigot que fessin possible el desenvolupament de l’art. No hi cap edifici del tipus dels esmentats; només hi ha algunes poques peces d’escultura de tipus toledà, incrustades en el normal desenvolupament de l’art cristià anterior ( art català). Així, són d’aquest moment la pilastra de Tortosa, el peu d’altar de Santes Creus i restes de cancells a Sant Martí Sacosta (Girona) i Sant Cugat del Vallès i un anomenat pluteus de Santa Maria del Camí (la Garriga). Altres peces, més nombroses, a la basílica de Barcelona i a Tarragona, són fruit probablement d’obradors locals. Les grans construccions religioses i civils del moment segueixen els cànons cristians, i no pas l’arquitectura castellana visigòtica, com és manifest a la basílica de Barcelona i a la del Bovalar (Segrià), als temples de l’amfiteatre de Tarragona, al claustre de Sant Cugat del Vallès o a Empúries; tanmateix, es conserva una fortificació clarament visigòtica al puig Rom, prop de Roses (Alt Empordà), probablement de temps de la revolta de Pau de Septimània. Tampoc no hi ha cap necròpoli com les de Castella, bé que hi ha troballes soltes d’objectes típicament visigòtics dels s. VI i VII, a Roses, Empúries, Barcelona (plaça del Rei), Sant Julià de Ramis (Gironès), Sant Llorenç del Munt (Vallès Occidental), Pineda (Maresme), Olius (Solsonès) i Tàrrega. La densitat del poblament hispanoromà cristià féu difícil l’establiment de poblament visigòtic a Catalunya, fet que explica la continuïtat de l’art cristià d’arrel romana durant els s. VI i VII.