Bé que amb característiques pròpies, és el resultat de la fusió de les civilitzacions occidentals i orientals, amb l’assimilació i reelaboració dels diversos corrents artístics procedents de Grècia, Àsia i Egipte. Són notables els jaciments arqueològics de Khirokítia, Èngomi, Alàssia, Kítion, etc. A Èngomi, prop de Famagusta, les ruïnes d’Alàssia, testimoniatge de l’edat del bronze xipriota, presenten un nivell urbanístic notable, amb murs ciclopis que encerclen un conjunt d’habitacles, tallers, edificis públics i temples —en un d’aquests fou descoberta l’estàtua d’un déu cornut (potser Apol·lo), del segle XII aC—, amb una gran quantitat de vasos micènics, joiells i escultures, actualment al museu de Xipre de Nicòsia. La ceràmica, lleugerament recoberta de pasta rogenca en el Neolític, ofereix posteriorment una decoració més rica, amb motius geomètrics i vegetals, i la de l’època del bronze, amb un roig més viu, descriu animals i escenes de la vida. Vers el segle XIV aC apareix la ceràmica micènica, que presenta les característiques pròpies de la producció grega. És important també la plàstica, amb figures de terracota d’homes i animals, o, als santuaris (com el d’Aia Irini), estàtues d’oferents d’argila dedicades a la divinitat. L’arquitectura civil es manifesta al palau de Vuní (segle V aC), a la costa NW, típica acròpolis de disposició micènica amb pati central, mégara, cambres reials i temples, entre els quals el d’Atena. Altres centres monumentals, amb restes que van de l’època clàssica a la romana i cristiana primitiva, són Palépafos (actualment Kúklia), centre del culte a Afrodita, nascuda, segons la tradició, a la seva riba, al lloc anomenat Pedra del Grec. Prop de l’antiga ciutat de Pafos, la nova ciutat té un conjunt de tombes reials (segles VI-II aC), la vil·la de Dionís, amb esplèndids mosaics del segle IV aC, i la basílica paleocristiana, al lloc on, segons la tradició, predicà sant Pau. Són notables els centres de Kúrion —amb restes de l’acròpolis (segle VII aC), els dos temples d’Apol·lo, l’estadi, els edificis públics d’època romana i uns banys amb mosaics del segle V— i el de Soloi, amb el teatre romà. Excel·leixen, però, per damunt de tot, les ruïnes de Salamina, amb el fòrum, el gimnàs, el teatre, els temples i la basílica paleocristiana. De l’època bizantina resten mosaics a l’església de la Panagia Angelóktisti, a Kítion, i a la Panagia Kanarákia, com també diverses obres d’art i vestigis arquitectònics en moltes esglésies i monestirs dels segles XI-XIII (Kikkos, Makheràs, Stavrovuníu, Hàgios Neófitos, etc.). Amb l’arribada dels croats i l’establiment dels Lusignan en el tron, els corrents europeus penetraren a l’illa. El gòtic, d’influència franca (Xampanya i N de França), i possiblement també occitana i catalana, es desenvolupà durant els segles XIII-XV (catedral de Santa Sofia, actualment mesquita Selimié, Santa Caterina, la catedral de Sant Joan, el pseudopalau anomenat Bedestan, a Nicòsia; la catedral de Sant Nicolau, actualment mesquita de Mustafà Paixà, el palau del bisbe, Sant Jordi dels Llatins i Santa Anna, a Famagusta; i l’abadia premonstratenca de Bel·la Pais, on és ben visible la influència del Cister, potser —com sosté Nicolau d’Olwer— a través de Catalunya. És notable també l’església goticobizantina de Paristerona, a Morfú. L’arquitectura civil és representada pel castell de Kyréneia i les fortaleses de Sant Hilarió, Buffavento, Kantara, el dels colossos de Limassol, etc. A partir del segle XIV l’art italià tingué influència en la pintura i en molts edificis construïts posteriorment pels venecians (muralles de Nicòsia i el recinte de Famagusta, amb l’anomenada torre d’Otel·lo, suposat lloc d’acció de la tragèdia homònima de Shakespeare).
m
Art