Deixeble d’A. Gédalge i de V. d’Indy a París. Membre del Groupe des Six, hi representà la tendència germànica. Les primeres obres remarcables són la cantata Pâques à New York (1920), l’obra escènica Horace victorieux (1921), d’escriptura atonal, l’oratori Le roi David (1921), el poema simfònic Pacific 231 (1923) i l’òpera Antigona (1927; text de J. Cocteau basat en el de Sòfocles). Des del 1930 escriví obres de caire neoclàssic: el melodrama Amphion (1931) i els oratoris Cris du monde (1931) i Jeanne d’Arc au bûcher (1938; text de P. Claudel). Deixà cinc simfonies, datades el 1931, el 1942 (per a trompeta i cordes), el 1943 (anomenada Liturgique ), el 1947 ( Deliciae basiliensis ) i el 1951 ( Di tre re ), i abundant música de cambra per a films i d’escena.