Ubicació de l’Arxiu
Ubicat en dues cambres del Palau Reial Major de Barcelona, s’hi aplegaren els pergamins antics dels comtes de Barcelona (els arxius dels antics reis d’Aragó s’havien dispersat i perdut) i els títols del patrimoni reial, a més de la documentació de la Cancelleria Reial, que fins aleshores estava dispersa.
L’arxiu romangué en el mateix lloc durant més de quatre segles i, el 1770 fou traslladat a unes estances del Palau de l’Audiència. L’any 1853 s’instal·là en una part del palau del Lloctinent. AI llarg del segle XX el material augmentà de forma espectacular, i el 1994 fou traslladat a la seu actual (carrer dels Almogàvers, 77), un edifici modern bastit amb aquesta finalitat, obra dels arquitectes Roser Amadó i Lluís Domènech.
Origen i evolució de l’Arxiu
Com tots els arxius antics, a causa de diverses vicissituds, no s’ha conservat íntegre, però a diferència de molts altres, ha estat sempre un arxiu parcialment viu, amb personal que n'ha tingut cura i no ha sofert incendis ni trasllats barroers.
La seva particularitat més remarcable prové igualment d’una decisió personal de Jaume II. Les cancelleries del seu temps solien enregistrar les cartes de gràcia i govern, i el rei implantà l’enregistrament rigorós dels documents expedits i segellats per la Cancelleria Reial, tant les cartes de justícia ―que eren les més nombroses―, com les seves pròpies cartes privades amb l’obligació de dipositar-ne i custodiar-ne els registres a l’Arxiu Reial.
Enlloc d’Europa no es troba la riquesa d’informació que ofereixen les cartes de justícia, copiades dins els registres de la sèrie “Commune”, ni les excepcionals cartes privades dels monarques, dins les sèries “Sigilli secreti”. Ambdues sèries comencen el 1291; la primera perdura fins a les reformes de la justícia el 1845, mentre que les cartes del segell secret desaparegueren amb la dinastia dels Àustria.
Inicialment, les dues estances de l’Arxiu Reial serviren de dipòsit a la Generalitat de la documentació relacionada amb el monarca: tant els pergamins antics i cancel·Iats, com els llibres de comptes del tresorer; tant les actes més solemnes, com les cartes rebudes i les relacions d’ambaixadors i confidents.
Tanmateix, la riquesa de cartes privades i la varietat de papers solts que es troben entre el 1300 i el 1350 minva dràsticament a partir d’aleshores, i pràcticament desapareix l’any 1420: una reforma dictada pel rei Pere III cap al 1346 potencià l’arxiu com a oficina annexa a la Cancelleria Reial, però li feu perdre el caràcter de dipòsit general i obligat dels papers privats del monarca. L’any 1346 les escriptures acumulades a l’arxiu es guardaven en vint armaris; els registres de la Cancelleria passaven d’un miler. El rei Pere III prengué el determini de destinar-hi un escrivà reial que sabés orientar-s’hi, en tingués cura, redactés un inventari de les principals escriptures, i expedís còpies dels documents que el monarca sol·licités o autoritzés. L’escrivà Pere Perseya fou el primer d’una successió ininterrompuda d’arxivers que arriba fins avui. Encara més endavant, el 1384, el mateix monarca trameté a l’arxiver unes ordinacions sobre el tractament que havia de donar als registres.
El caràcter públic de l’arxiu, sobretot a causa dels documents copiats als registres , provocà que les Corts s’hi interessessin i els estaments en reclamessin l’accessibilitat. Se'n parlà, en concret, a les Corts catalanes dels anys 1481, 1503, 1599, 1702 i 1706. Les Corts de València del 1419 disposaren que els documents de la Cancelleria Reial que afectaven el Regne es copiessin en registres especials i es dipositessin al Real de València; L’Arxiu General del Regne de València encara es conserva. Així mateix, aprofitant la guerra contra Joan Il, les Corts d’Aragó del 1461 crearen un arxiu propi del Regne al palau de la Diputació de Saragossa, desaparegué amb la guerra del Francès.
Des del 1419, l’Arxiu Reial de Barcelona deixà de ser l’únic. A partir de Ferran Il, començaren a minvar les remeses de registres i plets enviats des de la cort, i l’any 1621 cessaren del tot. Fins a la mort de Carles Il, l’arxiu continuà creixent únicament gràcies als registres de la documentació expedida pel lloctinent reial a Catalunya , elaborada a Barcelona mateix. La Reial Audiència, continuadora del Consell Reial del Lloctinent, mostrà preocupació per l’arxiu des del 1727, i l’any 1738 obtingué una primera reial cèdula que designà el personal que n'havia de tenir cura, i una segona reial cèdula, el 1754, que dictà el reglament sobre els treballs que s’hi havien de dur a terme. Aquest barrer any, se'l designà oficialment amb el nom d’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA). Posteriorment, amb segell propi (1783), ja esdevingué una institució.
El treball primordial que el reglament disposà era l’ordenació rigorosa del material (pergamins, papers i llibres) segons la cronologia dels monarques. Es buidaren els armaris, es desferen els conjunts documentals que encara existien, i tots els pergamins i papers foren col·locats en ordre cronològic, de manera que avui ja no és possible de refer els fons, petits o grans, que havien estat dipositats a l’Arxiu Reial sense tenir-hi orgànicament res a veure, com són els d’algunes comandes dels templers, els dels castells de Besora i Rosanes, el dels antics comtes d’Urgell, el dels nobles Alagona de Sicília, i els dels monestirs de Sant Joan de les Abadesses i l’Estany.
La nova ordenació del material ja estava pràcticament acabada quan Pròsper de Bofarull prengué possessió del càrrec d’arxiver (1814). Amb ell, i a remolc de les transformacions socials del segle XIX, començà la darrera gran etapa de l’arxiu: es perdé el caràcter de reial (continuant la dependència dels organismes centrals), s’hi incorporà fons d’institucions vives i desaparegudes, i s’obrí a les investigacions històriques d’iniciativa privada.
Després de la creació del cos facultatiu d’arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs (1858), quedà integrat al sistema arxivístic espanyol, i les disposicions que l’han afectat han tingut el caràcter de generals.
Arxivers destacats de l’Arxiu
L’Arxiu General de la Corona d’Aragó ha tingut arxivers molt destacats: Ramon de Caldes (segle XII), Bernat d’Averçó (segle XIII), Pere Miquel Carbonell (segle XVI). A l’època moderna cal destacar: Xavier de Garma i Duran (1740-83); Pròsper de Bofarull (1814-49), el seu fill Manuel (1850-92) i el seu net Francesc (1893-1911); Manuel González i Hurtebise (1912-21), Ferran Valls i Taberner (1929-40) i Jesús Ernest Martínez i Ferrando (1940-61).
Organització de l’Arxiu
Actualment, l’ACA es troba organitzat en nou seccions:
Reial Cancelleria
La secció dita Reial Cancelleria comprèn l’antic Arxiu Reial, tal com es trobava al final de l’Antic Règim. És la part més apreciada de l’arxiu, la que li ha donat anomenada, i la més ben descrita a les guies publicades. Conté 6.386 registres, 21.000 pergamins, 873 butlles, 360 caixes de papers solts, 82 processos de corts, i un miler de volums i lligalls de processos i altres matèries menors.
Consell d’Aragó
La secció Consell d’Aragó comprèn la documentació que fou transferida des de l’Arxiu de Simancas (1852). Hi estava dipositada com del Consell Suprem d’Aragó, però no era pas sencera. Són 398 registres de cartes expedides pel rei entre el 1621 i el 1700, a més de 1.393 lligalls de papers de les secretaries. Molta altra documentació del Consell d’Aragó és encara a Simancas i a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid.
Reial Audiència
Dins la secció de Reial Audiència, hi ha una part principal que ingressà l’any 1939, i la resta, en diverses remeses posteriors. La primera part comprèn uns 1.600 registres i uns 900 lligalls de papers, d’entre els anys 1716 i 1900. Si es tenen en compte els fons que foren duts a l’Institut Municipal d’Història de Barcelona és una documentació exhaustiva que il·lustra l’activitat de la Reial Audiència de Catalunya, que era governativa i judicial, sense ni un sol document sobre els afers d’Hisenda i militars del domini borbònic. Les remeses posteriors, sempre des del Palau de Justícia de Barcelona, representen uns 20.000 plets civils dels segles XVIl-XIX, llibres i lligalls del Consolat de Comerç i del Tribunal de Comerç (1716-1868) ―Ilevat d’una nodrida col·lecció de llibres comercials, que també són a l’Institut Municipal d’Història―, i volums i lligalls de l’efímera Audiència de Manresa (1882-92).
Reial Patrimoni
L’arxiu del Reial Patrimoni hi fou incorporat l’any 1936. Fou fundat per iniciativa d’Antoni de Capmany i comprenia les romanalles de l’Arxiu del Mestre Racional, extingit l’any 1716, i l’Arxiu de la Batllia General de Catalunya. Aquesta institució, creada al segle XIlI per a cada territori de la Corona, hi fou incorporada a la intendència durant el segle XVIII; es tornà a posar en vigor en temps de Ferran VII i subsistí fins a la Segona República. Els dos arxius que constitueixen el del Reial Patrimoni sumen uns 5.300 volums, 8.600 pergamins i uns 800 lligalls de processos.
Generalitat de Catalunya
La secció de la Generalitat de Catalunya comprèn l’arxiu de la institució creada al segle XIV i abolida el 1716; després de més d’un segle d’abandó, Pròsper de Bofarull aconseguí d’incorporar-la (1828). El mateix arxiver tingué cura de relligar més d’un miler de volums d’interès històric, i en publicà documents selectes en diversos volums de la seva “1’ Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón”, que fundà el 1847.
Ordes Religiosos
La secció dita d’Ordes Religiosos acull documentació d’institucions religioses suprimides temporalment o definitivament. Les dates d’ingrés a l’arxiu són molt variades. Conté els arxius del convent de la Mercè de Barcelona (1835), de la Presidència de la Congregació Benedictina Claustral (1845) i de la cartoixa de Montalegre (1849). Més tard, hi ingressaren els fons que es guardaven a les delegacions d’Hisenda de Barcelona i Girona (1918). Encara el 1939 hi ingressà l’arxiu del Gran Priorat de Catalunya, de l’orde de Santjoan de Jerusalem. En total, representen uns 5.600 llibres, 1.000 lligalls i uns 30.000 pergamins.
Protocols notarials
La secció de protocols notarials és formada per uns 8.000 protocols procedents del Servei de Recuperació Bibli ogràfica i Documental. Pertanyen a alguns districtes de la província de Barcelona, perquè els de les altres províncies catalanes foren transferits als arxius històrics provincials corresponents.
Hisenda
La secció d’hisenda inclou els fons anteriors al 1960 transferits des de la Delegació d’Hisenda de Barcelona. En general, són posteriors al 1830. Comprèn uns 13.900 llibres i 3.500 lligalls. La resta, per manca d ‘espai, es diposità a l’Arxiu Regional de Cervera.
Diversos
La darrera secció, dita diversos, inclou petits fons, o no tan petits, però considerats d’importància menor. Cap ingrés no és anterior al segle XIX, i arriben fins a l’actualitat. Hi ha fons que són institucionals, com el de la Junta Superior de Catalunya (1808-12), el de la Governació de Catalunya (1390-1714) o el de la Comandància d’Enginyers (segles XVIII-XIX). D’altres són patrimonials, com els arxius dels marquesos de Sentmenat, de Castellbell, de Monistrol i de Montoliu, o el de la Casa de Vallgomera. També s’inclouen les col·leccions, com els manuscrits de Ripoll (230 unitats), els manuscrits (98) i els incunables (49) de Sant Cugat, i els mapes i plànols (846).
Serveis auxiliars de l’ACA
A més dels serveis de reprografia i de restauració, l’ACA disposa d’una biblioteca auxiliar sobre la història dels territoris de la Corona d’Aragó, especialment rica en monografies locals. A hores d’ara, la bibliografia generada amb material procedent de l’ACA és inabastable, no solament en qüestions històriques, sinó també demogràfiques, diplomàtiques, econòmiques, artístiques, etc. Com en la majoria d’arxius antics, manquen estudis sobre les falsificacions que ha propiciat o s’hi han recolzat.
Bibliografia
- Archivo de la Corona de Aragón, Ministeri d’Educació i Cultura, Madrid,1999.
- CONDE, R.: Les primeres ordinacions de l’Arxiu Reial de Barcelona. 1384, Minister i de Cultura, Madrid 1993.
- UDINA, F.:Guía histérica y descriptiva del Archivo de la Corona de Aragón, Ministeri de Cultura, Madrid 1986.