La raó del dret d’asil religiós radica en el temor i en el respecte a la protecció de la divinitat. El dret d’asil de natura religiosa es troba generalment en tots els pobles primitius. En els pobles semites fou molt difós; el poble hebreu, tanmateix, en deixà una abundosa informació continguda en els llibres bíblics de la Llei (Exode, Deuteronomi, etc.). També a Grècia tingué valor el dret d’asil, del qual el mite d’Orestes és un document representatiu. Els romans originàriament no conegueren aquest dret, puix que llur organització jurídica el feia innecessari, bé que posteriorment, per influència hel·lènica, l’introduïren en llur dret. Aquesta tradició fou recollida per l’Església (segles IV-V) i reconeguda pels emperadors.
L’asil eclesiàstic, però, accentuà l’aspecte del poder d’intercessió, propi de l’autoritat del bisbe, a favor del culpable i fins dels mateixos condemnats que s’acollien a l’asil de l’Església. En el període feudal aquest dret assolí una més àmplia aplicació: rectories, dependències episcopals, etc. Amb la formació dels estats nacionals la institució entrà en decadència. El dret canònic actual estableix, en el cànon 1179, que “les esglésies gaudeixen de dret d’asil, talment, que el reu que s’hi refugia no en pot ésser extret, llevat del cas d’una urgent necessitat, sense el consentiment del bisbe o almenys del rector de l’església”. També és determinat en el cànon 1160 que “els llocs sagrats són exempts de la jurisdicció de l’autoritat civil i que l’autoritat eclesiàstica legítima hi exerceix lliurement la seva jurisdicció”.
El reconeixement d’aquests drets (el d’asil i el d’exempció jurisdiccional) per part dels poders civils resta estipulat, a vegades, en els concordats entre la Santa Seu i l’estat corresponent. Pel que fa a l’Estat espanyol, l’article 22 del concordat del 1953 garanteix no solament la inviolabilitat de les esglésies, cementiris, capelles i d’altres llocs sagrats, sinó també la dels palaus i les cúries episcopals, dels seminaris, de les cases i despatxos parroquials i rectorals i de les cases religioses. En aquests edificis, la força pública no hi pot entrar per a l’exercici de les seves funcions, llevat del cas d’urgent necessitat, sense el consentiment de l’autoritat eclesiàstica corresponent. D’altra banda, el codi penal espanyol, amb l’article 492 bis, introduït per la llei de 24 d’abril de 1958, vol garantir l’acompliment d’aquestes disposicions.