Oscil·la en longitud entre l’article i el llibre i adopta formes molt diferents: la pura divagació Essais de Montaigne, la dissertació sistematitzada Essays on population de Malthus, el diari íntim Fragments d’un journal intime d’Amiel, el “diccionari” Dictionnaire philosophique portatif de Voltaire, l’epístola Lettres persanes de Montesquieu, el diàleg Dialogues concerning natural religion de Hume, etc. Bé que fou Montaigne qui el batejà amb els seus Essais (1580-95) i qui n'és generalment considerat com l’iniciador perquè, de més a més, aconseguí un equilibri paradigmàtic entre el contingut ideològic i l’amenitat literària, certes obres de l’antiguitat grecollatina, especialment les epístoles, s’ajusten a la definició. Però el gènere no assolí plena autonomia i identitat com a tal fins al Renaixement, com a conseqüència de la divisió i l’especialització del coneixement humà i, alhora, de la prevalent actitud de lliure examen. I de fet els humanistes de l’estirp erasmiana foren tots assagistes en major o menor grau. Amb la Il·lustració fou assolit sens dubte el moment màxim de la història de l’assaig, amb noms com Voltaire, Diderot i els enciclopedistes francesos; Addison, Hume, Samuel Johnson, Goldsmith, Lessing, Winckelmann i els homes de l’Aufklärung alemany, etc. Coincidint, d’altra banda, amb un nou pas decisiu en el procés de divisió del treball i, per consegüent, del coneixement humà, el gènere es diversificà i s’especialitzà amb obres que en alguns casos foren punt de partida de noves ciències: la història Essai sur les moeurs de Voltaire (1756), les ciències socials De l’esprit des lois de Montesquieu (1748) i polítiques Du contrat social de Rousseau (1762), l’economia Wealth of Nations d’Adam Smith (1766), la psicologia An Essay towards a new Theory of Vision de Berkeley (1709), la pedagogia Some Thoughts Concerning Education de Locke, les ciències físiques i naturals Pensées philosophiques de Diderot (1746), etc. L’assaig continuà essent conreat i valorat durant els s. XIX i XX, especialment a Anglaterra, però, amb el triomf de la revolució industrial i la correlativa expansió del positivisme, el procés de fragmentació de la cultura s’intensificà i la diferenciació entre l’assaig i el tractat científic o erudit esdevingué més absoluta, i alhora el primer esdevingué més literari i menys científic i, també, menys racionalista i més idealista: en són exemples les obres de Ruskin, Carlyle, Matthew Arnold, Walter Pater, José Enrique Rodó, Spengler, Barrès, Unamuno, Croce, Toynbee, etc. Ben entrat el s. XX, però, i especialment després de la Segona Guerra Mundial, es produí una nova florida del gènere i un retorn a la seva dimensió humanista. Hi contribuïren l’abandonament del positivisme com a mètode científic i el retorn a una concepció unitària i total del coneixement humà, la influència del marxisme, una nova preocupació per la responsabilitat social de l’intel·lectual i, d’altra banda, l’expansió de l’educació i la difusió dels coneixements tècnics i científics pels mitjans de comunicació de masses. Així, d’una banda, Bertrand Russell, Sartre, Camus, etc, han reencarnat l’assagista tipus Montaigne o Voltaire, polèmic, amb ambicions de moralista, i al mateix temps, molts homes de ciència, biòlegs com Jean Rostand o Julian Huxley; físics com Niels Bohr o Max Planck; filòsofs com Lukács o Adorno; historiadors com Marc Bloch; psicòlegs com Erich Fromm; economistes com Paul M. Sweezy, sociòlegs, metges, etc, han extret de llurs experiències professionals i llurs especialitats respectives hipòtesis generals per a una més profunda comprensió i possible transformació del món contemporani. Als Països Catalans la història del gènere no és gens brillant. Com arreu d’Europa, l’assaig conegué un període d’alta valoració a l’època del tombant de segle, del Modernisme, amb Gabriel Alomar, Jaume Brossa, Miquel dels Sants Oliver, Eugeni d’Ors, etc. Ha estat sempre, però, un gènere marginal i d’escàs conreu i són pocs els noms dignes d’esment: alguns papers de Carles Riba, Joan Crexells, Ramon Turró i, més tard, de Josep Ferrater i Mora, Jaume Vicens i Vives. Joan Fuster, però, és un assagista de gran talla, dins la més pura tradició humanista, i, si hom pren el mot en el sentit anglès, Josep Pla ha estat un dels més importants conreadors del gènere a Europa.
m
Literatura
Portada del primer volum d’una edició dels Essais de Michel de Montaigne (París 1725)
© Fototeca.cat
Gènere en prosa, bé que el nom ha estat ocasionalment aplicat a obres en vers (Pope, Voltaire), no narratiu, que aborda d’una manera lliure, no exhaustiva i no especialitzada, els problemes més diversos d’ordre filosòfic, històric, polític, literari, científic, etc, amb voluntat de creació.