L’assaonador prenia del blanquer les pells o els cuirs “en blanc”, és a dir, només adobats amb tanins vegetals i sense acabar. Damunt aquesta matèria hom aplicava tot un conjunt d’operacions, anomenades actualment d’acabament, i lliurava així un article enllestit per a l’ús que n'havien de fer els sabaters, els basters i l’altre personal d’oficis relacionats amb la pell. El treball de l’assaonador començà per ésser l’assaonament amb seu o enseuament, però després la seva tasca s’estengué a moltes altres operacions tals com el tenyiment i el llustratge. L’ofici d’assaonador ha restat inclòs dins el procés general de les adoberies modernes. Hom troba ja referències (1258) dels assaonadors en documents del regnat de Jaume I. Blanquers i assaonadors foren dos oficis independents. La pretensió, tant per part dels blanquers com dels assaonadors, de poder treballar les pells en tot el procés complet de fabricació els portà molt sovint a nombrosos conflictes, i això fa comprendre com al llarg del temps es produïren nombroses associacions i separacions entre els gremis respectius. A Barcelona, els assaonadors havien constituït, ja al segle XV, una confraria sota la invocació de sant Joan Baptista, establerta a la desapareguda església de Sant Joan de Jerusalem, on disposaven de l’altar major. Encara, el 1802 foren aprovades les ordinacions del gremi, que, el 1850, es fusionà amb el dels blanquers. La casa gremial era situada a la plaça d’en Marcús, a la qual dona accés el carrer dels Assaonadors. A València, al segle XVII, existia la casa gremial al carrer anomenat de la Confraria dels Assaonadors.
m
Història