Es formalitza generalment en un document anomenat pòlissa, pel qual una de les parts —l’assegurat— es fa prometre, mitjançant una remuneració —la prima — i per al cas d’esdevenir-se un risc, una prestació de l’altra part —l' assegurador —, el qual pren a càrrec seu el conjunt de riscs dels assegurats i els compensa d’acord amb les lleis d’estadística. La causa d’aquest negoci jurídic rau en l’eliminació d’una alea econòmica n'és l’element essencial el risc, és a dir, la possibilitat que un perill temut esdevingui una necessitat patrimonial (sinistre), a l’assegurat o per als seus hereus o beneficiaris designats. El compromís de subvenir a una futura necessitat econòmica de l’assegurat —sigui un dany efectivament sofert o una suma prèviament convinguda— constitueix la prestació de l’assegurador en el contracte. Pel que fa a l’aspecte tecnicoeconòmic, l’assegurança consisteix per a l’assegurat a desplaçar el risc que gravita damunt seu o del seu patrimoni, previ el pagament d’una prima o quota, i hom converteix d’aquesta manera en pagaments certs i periòdics unes pèrdues incertes i només possibles. Per a l’assegurador, per contra, consisteix a assumir la càrrega dels riscs desplaçats per cadascun dels assegurats, i a fer cara a les conseqüències pecuniàries d’aquells riscs que es realitzin, amb la massa de les primes percebudes. L’assegurador estableix una compensació entre tots els riscs i calcula per endavant, servint-se d’informacions estadístiques i de les regles de la ciència actuarial, les càrregues que haurà d’afrontar. La previsió de l’import d’aquestes i llur distribució són fetes, doncs, simultàniament per l’assegurador, i donen lloc a l’establiment d’una tarifa diferenciada per a cada grup de riscs, atenent al grau de perill. Així i tot, el resultat efectiu de la compensació operada per l’assegurador pot diferir dels resultats teòrics sobre la base dels quals han estat construïdes les tarifes. Per tal de reduir el factor aleatori d’aquesta diferència, els asseguradors recorren al mecanisme de la reassegurança. Consegüentment, la gestió de l’activitat asseguradora descansa, principalment, en una triple base: l’encert en l’estructuració de les tarifes, la divisió i la dispersió dels riscs i l’adequada inversió dels fons acumulats en la constitució de les reserves tècniques, contrapartida de les obligacions contretes per l’assegurador davant els assegurats. El volum considerable que en alguns llocs adquireixen aquests fons, en especial procedents de l’assegurança de vida, fa exercir als asseguradors un paper important com a institucions financeres.
En classificar les diverses varietats o rams d’assegurança, els asseguradors solen distingir entre el ram de vida i els rams elementals, que comprenen totes les modalitats diferents de l’assegurança de vida; aquesta és l’única que compta amb bases científiques per a fixar les previsions, mentre que els rams elementals no disposen per ara de dades estadístiques suficients que els permetin altra cosa que aproximacions empíriques en llurs càlculs. En atenció a la natura de llur funció reparadora, les assegurances es divideixen en dues espècies fonamentals: d’un costat, les assegurances d’interessos , també denominades patrimonials o de danys, les quals tenen per objecte el cobriment de necessitats econòmiques concretes i realment sentides, que són valorades de manera objectiva i estricta en el moment del sinistre; i de l’altre costat, les assegurances de persones , en les quals la necessitat econòmica és de caràcter abstracte i ha estat valorada de manera subjectiva i anticipada en el moment de subscriure la pòlissa (bé que cal remarcar que determinades assegurances de persones participen també del sistema de concret cobriment d’una necessitat). Dins les assegurances de persones cal diferenciar el ram de vida del ram d' accidents corporals . En el primer hi ha les assegurances per a cas de vida (amb les formes de capital diferit i renda vitalícia) i les assegurances per a cas de mort (amb les formes de vida sencera i temporal), així com les assegurances mixtes, que formen una extensa gamma on es combinen les modalitats anteriors: cal citar, encara, les assegurances de grup o col·lectives de vida, aplicables als membres d’empreses o associacions. El ram d’accidents corporals cobreix el risc de lesions degudes a l’acció d’una força externa que ocasioni la mort de l’assegurat, la seva invalidesa permanent o una incapacitat temporal; aquesta assegurança pot ésser contractada de forma individual o de forma acumulativa; mereix ésser destacada com a variant d’aquesta darrera modalitat la d’ocupants de vehicles de motor (en la legislació de l’Estat espanyol és obligatòria l’assegurança contra accidents dels viatgers en línies regulars ferroviàries, aèries, marítimes i per carretera). Dins el grup d’assegurances de persones hi ha, finalment, l’assegurança voluntària de malaltia i la d' enterrament . En el grup d’assegurances d’interessos cal esmentar principalment l'assegurança marítima; la d' incendi , que garanteix els danys ocasionats pel foc i, facultativament, pel llamp, l’explosió i d’altres riscs; la de robatori i atracament ; la d' automòbils , amb el possible cobriment dels danys al vehicle mateix (col·lisions i d’altres causes exteriors, incendi, robatori) i, sobretot, de la responsabilitat per danys causats a terceres persones amb motiu de la circulació, aquesta darrera obligatòria a molts països, on, per a circular, els automobilistes necessiten proveir-se d’un certificat internacional d’assegurança o carta verda; la de responsabilitat civil professional , d’empresaris, de productes després de llur venda, patronal, de propietaris d’immobles o d’altres béns, de caps de casa, de caçadors, etc; la de defensa i reclamació de danys , que solen complementar les assegurances de responsabilitat civil, en especial la de l’automòbil; la de rams agrícoles, com les de pedregada glaçada, incendi de collites, incendi forestal i bestiar ; la d' avaries de maquinària , que garanteix els desperfectes de màquines i instal·lacions industrials per causes internes, mecàniques o elèctriques; la de pèrdua d’explotació , que té per objecte cobrir les conseqüències econòmiques de la paralització industrial després d’un sinistre; la de danys causats per l’aigua de les canonades i instal·lacions— a vegades també de les precipitacions atmosfèriques— a edificis, mobiliaris i mercaderies; la de vidres , rètols i d’altres objectes, susceptibles de trencar-se; la de tot risc de la construcció i muntatge , coneguts com a rams d’enginyeria i aplicables al bastiment d’obres i de plantes industrials; la de riscs nuclears , per a cobrir els danys de les centrals atòmiques i els de la responsabilitat civil inherent a llur explotació; la de crèdit , per a garantir els comerciants contra els risc d’insolvència dels clients; revesteix una importància especial la modalitat de crèdit a l’exportació , que cobreix no solament els riscs comercials, sinó també els riscs polítics i pot, a més, ésser complementada amb la modalitat de prospecció de mercats , contra el risc d’una amortització insuficient de les despeses efectuades per un exportador en l’obertura de noves àrees comercials a l’estranger; la de caució o finançament, modalitat destinada a garantir el compliment d’obligacions contretes per l’assegurat; i les denominades multiriscs , entre elles la turística o les usualment anomenades de la llar , constitutives de les més diverses combinacions de riscs i garanties.