L’escassetat dels béns amb relació a les necessitats humanes, expressades d’una manera socialment determinada, exigeix unes decisions de selecció, que afecta sobretot el tipus de productes que cal produir i la seva prioriat. Hom imputa, per tant, uns factors —recursos naturals, treball corrent i treball acumulat (capital)— a uns processos productius, que exigeixen de comparar en el temps disponibilitats de producció amb necessitats prioritàries. L’anàlisi econòmica de l’assignació formulada pels economistes que accepten el capitalisme es fonamenta en un sistema de valoració basada en la teoria de la utilitat marginal i que suposa la incorporació del treball corrent o acumulat d’acord amb els salaris i les rendes del capital, cosa que palesa implícitament que la possessió privada dels béns de capital —treball acumulat— a través de la iniciativa privada i del mercat assegura la millor assignació de les disponibilitats productives. Els economistes socialistes han considerat que aquesta assignació dels factors, no solament no manté a la llarga l’assignació racional i equilibrada de l’activitat econòmica, sinó que àdhuc permet l’explotació dels assalariats, escindeix la societat en classes socials i l’exposa a greus tensions. El sistema d’assignació socialista és fonamentat en formes d’apropiació col·lectiva de l’acumulació a través d’un pla econòmic de conjunt que estimi les disponibilitats i les necessitats, imputi els factors, d’acord amb uns criteris selectius —i, per tant, valoratius— i permeti diferents graus d’autonomia a les empreses, fins a l’acceptació, en alguns supòsits, dels procediments propis del mercat. En ambdós sistemes el procediment selectiu pot seguir un sistema racional de preus —un cop establertes les opcions bàsiques sobre consum i estalvi— o d’acord amb sistemes selectius que confiïn a certs sectors la prioritat en el creixement, tant per la demanda com per l’oferta. En aquest segon cas, els sectors prioritaris reben preferència en l’assignació dels factors i un tractament privilegiat que pot prendre formes indirectes (desgravacions fiscals, redescomptes especials, subvencions, etc) o directes (planificació imperativa preferent). El primer procediment demana que amb el pla imperatiu, mitjançant tècniques adients —o el mercat—, a través de la iniciativa i la competència, hom pugui establir un sistema racional de preus que permeti un càlcul econòmic racional. Per tal d’obtenir els béns i els serveis de consum i d’acumulació que puguin satisfer el màxim de necessitats presents i futures de la població, cal considerar els recursos de capital, la capacitat i la qualitat del treball i l’estat de la tècnica, l’ordre d’urgència social de les necessitats i la proporció entre estalvi i consum. Aquest procés exigeix, de més a més: primerament, l’efectiva realització d’aquesta assignació per les unitats de producció, de manera que l’activitat productiva sigui realitzada d’acord amb els criteris exposats; aquesta realització suposa —en el cas de deixar una autonomia als factors, empreses i sectors— la imputació del valor afegit als qui han participat en el procés productiu segons el mode de producció acceptat com a vàlid (salaris, guanys, etc) i d’acord amb les condicions productives i socials (productivitat, rendibilitat, força dels grups socials, etc); si hom no admet un cert grau d’autonomia, el sistema d’índexs pot ésser un bon procediment d’assegurar la realització de l’assignació; segonament, l’assignació d’uns recursos —béns, serveis i treball corrent— a uns determinats usos ha d’incloure la igualtat o l’equilibri entre les previsions de necessitats i les disponibilitats. Si no fos així, una sèrie de tensions (elevació de preus, desocupació, etc) en serien la conseqüència.
f
Economia