No compten, doncs, per a l’assonància les vocals postòniques internes dels mots esdrúixols ni les semivocals dels diftongs. Així, hi ha assonància entre els següents parells de mots: passats/tornar, ara/aigua, llàgrima/eixugada, molt/són, porta/hora, cavalls/llances . Contràriament, no hi ha assonància entre mots les vocals tòniques dels quals són o oberta i o tancada, o bé e oberta i e tancada. Així, no assonen sòl/món , ni feréstec/tendre . L’assonància és característica de la primitiva poesia medieval romànica, anglesa i gal·lesa. És també la rima peculiar de la poesia popular, bé que ha estat també molt emprada pels poetes cultes.
f
Literatura