El model més conegut consistia en un cercle de metall que era sostingut amb una anella a la seva part superior i que era mantingut en el pla de la vertical de l’astre observat. En dirigir l’alidada que girava a l’entorn del seu centre vers l’astre, una escala graduada situada al cantell del cercle donava el valor de l’altura de l’astre. L’astrolabi sembla que era conegut dels egipcis al segle III aC; encara d’altres n'atribueixen la invenció a Hiparc (segle II aC). En qualsevol cas fou Ptolemeu (segle II dC) qui el descriví en l' Almagest , perfeccionant-lo i diferenciant-lo de les altres armil·les. Importants millores foren també introduïdes pels àrabs. En molts d’exemplars figuraven, en llurs cares, diferents taules mostrant els cercles d’igual altura per a latituds donades, cartes estel·lars, l’eclíptica mostrant la posició del sol al llarg de l’any i amb una taula dels seus horaris. Consegüentment, l’hora podia ésser determinada per observacions del sol. Introduït a la península Ibèrica pels àrabs, fou adaptat a la numeració llatina i construït a Catalunya per Sunifred Llobet, de Barcelona, a la fi del segle X, que n'ensenyà el funcionament a Gerbert d’Orlhac, futur papa Silvestre II, el qual en difongué el coneixement per Europa. Al monestir de Ripoll foren copiats diversos tractats sobre l’astrolabi. Hom conserva a París (col·lecció Marcel Destombes) un astrolabi construït segons el meridià de Barcelona i que pot ésser datat al darrer quart del segle X. És important pel sistema de numeració amb lletres llatines, corresponents, però, a xifres aràbigues. Hom conserva també diversos astrolabis àrabs trobats a València el 1071, 1073, 1086 i 1089 construïts per Ibrāhīm ibn Sa'īd al-Sahlī i el seu fill. L’astrolabi fou usat durant l’edat mitjana pels navegants per a calcular la latitud; apareix així l'astrolabi nàutic, que fou substituït per l'octant i posteriorment pel sextant. En l’actualitat només són usats els astrolabis de prisma, que tenen ben poca semblança amb els veritables astrolabis.
m
Astronomia