El model més conegut consistia en un cercle de metall que era sostingut amb una anella a la seva part superior i que era mantingut en el pla de la vertical de l’astre observat. En dirigir l’alidada que girava a l’entorn del seu centre vers l’astre, una escala graduada situada al cantell del cercle donava el valor de l’altura de l’astre. L’astrolabi sembla que era conegut dels egipcis al s III aC; encara d’altres n'atribueixen la invenció a Hiparc (s II aC). En qualsevol cas fou Ptolemeu (s II dC) qui el descriví en l' Almagest , perfeccionant-lo i diferenciant-lo de les altres armil·les. Importants millores foren també introduïdes pels àrabs. En molts d’exemplars figuraven, en llurs cares, diferents taules mostrant els cercles d’igual altura per a latituds donades, cartes estel·lars, l’eclíptica mostrant la posició del sol al llarg de l’any i amb una taula dels seus horaris. Consegüentment, l’hora podia ésser determinada per observacions del sol. Introduït a la península Ibèrica pels àrabs, fou adaptat a la numeració llatina i construït a Catalunya per Sunifred Llobet, de Barcelona, a la fi del s X, que n'ensenyà el funcionament a Gerbert d’Orlhac, futur papa Silvestre II, el qual en difongué el coneixement per Europa. Al monestir de Ripoll foren copiats diversos tractats sobre l’astrolabi. Hom conserva a París (col·lecció Marcel Destombes) un astrolabi construït segons el meridià de Barcelona i que pot ésser datat al darrer quart del s X. És important pel sistema de numeració amb lletres llatines, corresponents, però, a xifres aràbigues. Hom conserva també diversos astrolabis àrabs trobats a València el 1071, 1073, 1086 i 1089 construïts per Ibrāhīm ibn Sa'īd al-Sahlī i el seu fill. L’astrolabi fou usat durant l’edat mitjana pels navegants per a calcular la latitud; apareix així l' astrolabi nàutic , que fou substituït per l' octant i posteriorment pel sextant . En l’actualitat només són usats els astrolabis de prisma , que tenen ben poca semblança amb els veritables astrolabis.
m
Astronomia