astronauta

cosmonauta
f
m
Astronàutica

Tripulació del STS-126

Nasa

Persona que tripula una astronau.

El terme cosmonauta, encunyat a l’URSS, és emprat a Occident per a designar els astronautes soviètics o dels països de la seva influència.

Patologies associades

La manca de gravetat és el problema principal a què són exposats els astronautes. Gràcies a les llargues estades a l’espai, els darrers anys, d’astronautes dels països de l’antiga URSS a bord de l’estació Mir, hom ha pogut conèixer millor els efectes de les condicions de microgravetat en l’organisme humà. En primer lloc, afecta el sentit de l’equilibri, per la inexistència dels conceptes d’amunt i avall: ni els òrgans visuals ni els auditius no donen informació als centres nerviosos de la posició d’equilibri de la persona i els músculs no poden transmetre la sensació de pes. El sistema neurosensorial es va adaptant a aquesta nova situació en uns cinc o sis dies, però mentrestant es produeix l’anomenat mareig espacial, que consisteix en mal de cap, vòmits i pal·lidesa, i afecta el 80% dels astronautes. Aquesta adaptació provoca una pèrdua de temps important en les missions curtes. Un altre sistema afectat és el càrdio-vascular: en no haver-hi una força gravitatòria prou gran per a fer baixar la sang, aquesta es redistribueix per tot el cos, fet que el cervell interpreta com si hi hagués hagut una injecció de líquid. Això produeix inflor a la cara i pot provocar edemes, al mateix temps que augmenta la diüresi. A més, en entrar de nou a l’atmosfera terrestre, amb l’augment de gravetat, el 20% d’astronautes pateixen pèrdua de coneixement, sense que hom en conegui gaire bé les causes. Un altre problema es presenta en els músculs, que, com que no treballen, s’atrofien. L’atròfia muscular pot ésser greu, ja que l’esforç que han de fer els astronautes quan surten a l’exterior de la nau és molt gran, ja que els fa gastar de 300 a 350 calories per hora i, atès que una sortida dura unes sis hores, els representa una pèrdua de 7 a 8 kg. En un viatge es pot produir una disminució de massa muscular del 20%, que equival a passar uns mesos al llit i fa que l’estat dels astronautes en tornar a la Terra sembli el d’alguns lesionats de medul·la. També hi ha una pèrdua de resposta immunitària, per causes desconegudes, la qual cosa facilita que pateixin infeccions. L’osteoporosi, de la qual hom parlava els anys 60 i 70, sembla que no es produeix, segons mesures més precises. Les radiacions còsmiques tenen efectes negatius en l’organisme —que encara hom no coneix amb exactitud—, sobretot durant les erupcions solars. D’altra banda, la sensació de confinament té un efecte negatiu en el caràcter dels astronautes i, consegüentment, afecta la convivència entre el grup, problema que es pot accentuar en missions llargues. L’experiència dels viatges espacials pot ésser d’interès per a certs especialistes, com ara els neuròlegs, que poden disposar de persones que han respost com si alguns nervis se'ls inhibissin. Hom ha fet experiències per a conèixer els processos adaptatius a la manca de gravetat i d’activitat física, per la qual cosa hom intenta simular les condicions de microgravetat mantenint individus estirats durant setmanes. Antoni Güell, a Tolosa de Llenguadoc, i David Cardús, a Houston (Texas, EUA), han fet estudis d’aquest tipus per tal d’arribar a conèixer les mesures a prendre per a evitar els efectes negatius de les estades a l’espai.