Pertanyia al grup dialectal jonicoàtic, però presentava alguns trets característics i, sobretot, arcaismes, com la conservació del nombre dual. L’àtic esdevingué llengua literària a l’època de l’hegemonia atenesa dels ss V i IV aC; des d’aleshores fou el dialecte propi dels gèneres literaris típicament atenesos: la tragèdia (amb influències jòniques), la comèdia i, sobretot, la retòrica; amb Tucídides i, més tard, amb Xenofont, l’àtic substituí el jònic en la historiografia, i amb Plató i Aristòtil, en la filosofia. Substituït en la literatura hel·lenística per la koiné, retornà a les obres dels escriptors aticistes dels ss II i III dC, com Filó i Dionisi.
m
Lingüística i sociolingüística