Envoltada per la Beòcia al nord, el golf de Corint a l’oest, el golf Sarònic al sud i la mar Egea a l’est. En el paisatge es combinen el relleu del litoral amb les planes al·luvials i les muntanyes com les serres de Citeró i Parnes al nord, el massís cristal·lí del Pentèlic al nord-est i altres serres calcàries al sud i a l’oest. Els principals recursos econòmics són l’agricultura (blat, oli d’oliva, vi, fruita) i les mines de Làurion al sud (plom, zinc, ferro). De la primitiva població només són conservades algunes restes de l’edat de pedra i de bronze i algun topònim. Els seus habitants, que s’anomenaren ells mateixos autòctons i que pertanyien, a l’època històrica, al grup joni, s’hi establiren poc abans del 2000 aC. A l’època micènica la regió es trobava articulada en una sèrie de principats: Atenes, Eleusis, Tòric, Brauró, Afidna. Però a partir, probablement, del principi del primer mil·leni aC es produí un fenomen de sinecisme al voltant d’Atenes. Aquest procés d’unificació, que durà llarg temps, fou un cas isolat dins la Grècia antiga per tal com comprengué en una sola polis tota una regió. Això no obstant, hi hagué un centenar de démoi que continuaren essent habitats. La incorporació d’Eleusis a la polis fou tardana. La posterior divisió de la regió en tres comarques (Diàcria a l’interior muntanyós, Pedíon a la plana entorn d’Atenes i Paràlia a la costa) influí en les lluites socials i polítiques d’Atenes. Aquesta situació durà fins a la reforma de Clístenes, que agrupà els démoi en trenta districtes anomenats tríties. Cada una de les deu tribus ateneses tenia una trítia a cada comarca, de manera que es fragmentà la unitat de les clienteles nobiliàries i hom evità així els antics conflictes. El conjunt de la població de l’Àtica a l’època clàssica és estimat entre 200 000 i 300 000 h. Durant l’edat mitjana s’hi establiren nombrosos eslaus i albanesos.