Aquesta tradició ha arribat sobretot a través de Plató, que hi fa referència als diàlegs Timeu i Críties . Ho donà com un fet històric i explicà que durant un viatge de Soló d’Atenes a Egipte, els sacerdots de Sais li narraren la història de l’Atlàntida. Era un imperi sobirà de “tota l’illa de l’Atlàntida i d’altres illes i part del continent”; la situà en un cas “al nord”, i en un altre “davant les columnes d’Hèrcules”, o sigui, de l’estret de Gibraltar. Els atlants intentaren de sotmetre els grecs i els egipcis, però Atenes aconseguí la victòria. Tot això passava, sempre segons la versió platònica, 9 000 anys abans de Soló, època de grans canvis climàtics i de trasbalsos còsmics, un dels quals fou l’enfonsament de l’Atlàntida. Aquesta narració provocà ja a l’època clàssica l’escepticisme de diversos savis com Aristòtil. Del Renaixement ençà, i sobretot des del s XIX, ha despertat l’interès de molta gent. En general, ha estat considerada com una llegenda sense realitat històrica. Entre les teories que accepten un fons real ha tingut més partidaris la que situa l’Atlàntida cap a l’oceà Atlàntic, sigui com una illa avui inexistent, sigui en relació amb les Canàries i altres illes atlàntiques o amb el país de Tartessos. També ha tingut partidaris, des del s XVII, la hipòtesi nòrdica, segons la qual l’Atlàntida devia haver estat cap a la part septentrional de l’oceà Atlàntic. També ha estat identificada amb països de la Mediterrània oriental i del Pròxim Orient, o bé amb el continent americà. Al costat del seu hipotètic valor històric l’Atlàntida és una narració atenesa en funció de mitificar gloriosament la història antiga de la ciutat, divulgada per Plató quan Atenes veia trontollar el seu paper de ciutat més important del món grec.
©
Segons la tradició grega, illa o continent, país dels atlants, que s’enfonsà, engolit per la mar, en una època remota.