El nom li fou donat durant el Renaixement de la figura mitològica d’Atles sostenint la volta celeste. La més antiga d’aquestes compilacions conegudes és del s. II; constava de 27 mapes i acompanyava la Geografia de Ptolemeu. Pot ésser considerat, també, un atles el mapamundi català del 1375. No fou, però, fins al segle XVI que hom inicià l’edició d’atles independents. Els més interessants d’aquesta època són l’atles de Lafreri, editat a Roma amb el títol de Tavole moderne di geografie raccolte et messe secondo l’ordine di Tolomeo, en el qual foren recollits els mapes de Ptolemeu i hom n'afegí altres de nous; el Theatrum orbis Terrarum d’Abraham Ortelius (1570); una edició de Mercator dels mapes de Ptolemeu, publicada l’any 1578 i una col.lecció de 106 mapes de Mercator, fets de nou, que denominà Atlas sive cosmographicae meditationes de fabrica mundi, publicats el 1595.
El segle XVII fou de veritable expansió cartogràfica; entre molts d’atles hom pot destacar el dels neerlandesos Willem i Jan Blaeu, del 1640, una de les recopilacions més importants de mapes de l’edat moderna, coneguda amb el nom de Geographia Blaviana o Theatrum Orbis Terrarum sive Atlas Novus; l’atles francès de Nicolas Sanson, denominat Atlas Nouveau, publicat l’any 1692, i els italians Mercurio Geografico de De Rossi i l'Atlante Venetto de Vicenzo Coronel.li.
Al segle XVIII destaquen l'Atlas alemany de Joham B. Homann, i l’austríac Allgemeiner grosser Atlas de F.A. Schraembl. Més interessants són, però, el francès Atlas Nouveau contenant toutes les parties du monde de l’any 1733, de Guillaume Delisle, i l'Atlas Général, de Jean B. d’Anville. Cal destacar finalment l’italià Nuovo Atlante geografico universale delineato sulla ultima osservazioni, obra de Gian D. Cassini.
Durant el segle XIX i el començament del XX aparegueren els atles precursors dels atles actuals, que presentaven com a novetat fonamental la visió crítica del material cartogràfic utilitzat. Al començament del segle XIX, l’escola cartogràfica de Gotha, amb la col.laboració de Justus Perthes, inicià l’edició de l’atles d’Adolf Stieler, que aparegué l’any 1823. Hi treballaren diversos geògrafs, cartògrafs i dibuixants, de gran fama mundial, entre ells Berghaus, August Petermann i Vogel. Berghaus és l’iniciador dels atles parcials, o sigui d’un continent o sector determinat de la superfície terrestre, com un atles sobre l’Asia (1843), i dels atles dedicats a determinats aspectes o temes concrets (Physikalischer Handatlas, 1848, en el qual són cartografiats i tractats solament temes de geografia física). D’aquesta època són també dos grans atles generals, l'Atlas Universel (1877-1912) de Vivien de Saint-Martin i Schrader i l'Atlas historique et géographique de Paul Vidal de la Blache (1894), mantingut al dia en edicions successives fins al moment actual. Els atles generals o universals moderns més importants són l’anglès The Times Survey Atlas of the World (1920); els dos italians Gran Atlante de l’Istituto Geografico De Agostini, de Novara (1922), i l'Atlante internazionale del Touring club italiano (1927); el gran atles soviètic Bolšoj sovetskij atles Mira (1937) i l’atles alemany Der grosse Bertelsmann Weltatlas (1961). Els atles geogràfics nacionals presenten un conjunt de mapes referents als múltiples aspectes d’una nació; hom aplega generalment mapes referents a la topografia, aspectes físics, aspectes sobre la població, activitats econòmiques i l’evolució d’aquests fets; hi són, per consegüent, abundants els mapes temàtics o d’interpretació de fets. El primer atles nacional realitzat fou el de Finlàndia l’any 1899; d’altres atles nacionals importants són l'Atles Geogràfic i Estadístic de Txecoslovàquia (1935) i l'Atlante fisico economico d’Italia (1939); l'Atlas de France, realitzat del 1931 al 1946; l'Atlas económico de Colombia, durant els anys 1959-64, el Nuevo Atlas de España (1961), i l'Atlas Nacional de España, publicat per l’Instituto Geográfico i Catastral (1965-66). Els atles geogràfics regionals estudien i analitzen exclusivament un sector o regió d’un país i són d’una gran utilitat en el treball d’ordenació del territori.
A l’Estat espanyol l’Instituto Geográfico Nacional renovà l'Atlas Nacional de España (1992). Per a l’àmbit dels Països Catalans són abundants els atles que cobreixen els territoris específics del Principat de Catalunya, la Catalunya Nord, Andorra, el País Valencià o les Balears, alguns d’ells de caire escolar. Posteriorment destacà l'Atles Electrònic de Catalunya (1992), elaborat per l’Institut Cartogràfic de Catalunya i realitzat en disc òptic. Actualment les tipologies dels atles s’han multiplicat i han aparegut nous productes (fotos aèries, imatges de satèl·lit) i nous enfocaments (atles infantils, atles periodístics, atles de la guerra, etc.).