L’atur pot ésser referit a la situació de la població que, volent treballar, no troba feina; a la situació d’una empresa inactiva; al percentatge d’empreses inactives d’un sector, o a tot un sector sense activitat. Hom distingeix entre l'atur voluntari, quan l’obrer no accepta de treballar per un salari considerat baix o en un lloc o un ofici inacceptables socialment, i l'atur forçós, quan l’obrer accepta de treballar per un salari o per unes condicions inferiors i no hi ha feina. Durant el s. XIX hom no separava la noció d’indigència de la d’atur; encara més, hom considerava —Malthus hi influí molt— els treballadors en atur una classe perillosa. En aquest període, a causa de la influència del liberalisme, els governs s’abstenien d’intervenir en el nivell de l’atur. A la fi del s. XIX i començament del XX es produïren periòdicament augments en el nivell d’atur a causa de les constants crisis industrials i agrícoles. No fou fins aleshores que la participació dels grups socialistes en els parlaments provocà, de primer, discussions, i després, lleis per a solucionar el problema. El 1909, a Anglaterra, la Labour Exchange Act reglamentà l’ajut als treballadors en atur, que fins llavors era fet segons els poor laws. El 1922 l’OIT dedicà un informe a aquests problemes, dirigit sobretot a solucionar el de les estadístiques d’atur. Però no fou fins la gran crisi dels anys trenta, que provocà un gran augment de l’atur, que els economistes del món occidental hi dedicaren una atenció especial. La política de plena ocupació esdevingué progressivament un dels principals objectius de la política econòmica. El 1936, Keynes, en la seva obra The General Theory of Employment, Interest and Money, aborda aquests temes, així com W.H. Beveridge, el 1944, en la seva obra Full Employment in a Free Society. Després de la Segona Guerra Mundial, superada l’època de reconstrucció en què la mà d’obra era escassa, l’atur ha aparegut novament. A partir de l’any 1973 passà a convertir-se en fonamental. Això fou motivat en part per l’anomenada crisi energètica, que començà de fer tancar empreses i deixar gent sense feina. D’aleshores ençà, el problema s’ha agreujat fins al punt que al desembre del 1984 a la Comunitat Econòmica Europea hi havia 13.123.000 treballadors sense un lloc d’ocupació, i a l’Estat espanyol els sensefeina eren 2.673.500. A les acaballes de l’any 1984 la població activa sense feina als Països Catalans assolia la xifra de 792.200 persones. A Catalunya la xifra d’atur enregistrat a finals de 1984 era de 492.900 desocupats (60,31% dels Països Catalans; 24.413 eren sensefeina a la Catalunya del Nord, representaven el 4,56% dels desocupats als Països Catalans). Al País Valencià, al final de l’any 1984, hi havia 261.900 treballadors sense feina (33,63% del total dels Països Catalans). A les Illes Balears, al final de l’any 1984 hi havia un total de 38.400 persones en atur (6,06% del total dels Països Catalans). Per sectors, l’atur afecta més la indústria, els serveis, la construcció, i els qui cerquen la primera ocupació. Geogràficament l’atur colpeix les comarques més fortament industrialitzades, alhora que minva o és pràcticament inexistent a les d’estructura predominantment agrària o forestal, en part també a causa de la despoblació. Així, a Catalunya, les comarques més afectades són el Barcelonès (amb el 25,05% de gent sense feina de tots els Països Catalans), el Vallès Occidental (9,40%), el Baix Llobregat (6,95%) i el Vallès Oriental (2,10%), que, en conjunt, constitueixen el 43,50% de l’atur de tots els Països Catalans. D’altra banda, no totes les capes de la població es veuen igualment afectades per la manca de llocs de treball. Així, la proporció d’atur femení i el de persones sense feina anterior, s’incrementen més ràpidament que la proporció d’atur total. La vuitena conferència d’estadígrafs del treball reunida a Ginebra el 1954 establí les normes internacionals per a la determinació de l’atur. L’OIT defineix cinc mètodes per a determinar-ne el volum: les enquestes per mostreig de la força de treball, les estadístiques de les assegurances obligatòries d’atur, les estadístiques d’assistència als parats, les estadístiques sindicals i les de les oficines de col·locació. Actualment a tots els països hi ha una reglamentació més o menys eficaç sobre l’atur.
m
Sociologia
Economia