audició

f
Biologia

Representació esquemàtica de les característiques d’intensitat i de freqüència de l’oïda humana (nivell de referència: -73,8 dB rerefit a 1 din/cm2)

© Fototeca.cat

Percepció d’ones sonores per un animal.

Implica sempre l’existència d’uns òrgans receptors, d’uns nervis auditius i d’uns ganglis o centres nerviosos que transformen l’estímul mecànic de les ones en sons (acústica). Només els animals més evolucionats (insectes i vertebrats) posseeixen òrgans diferenciats capaços de percebre ones sonores i transmetre'n l’excitació als centres nerviosos superiors; els òrgans receptors del so van sempre associats als òrgans de l’equilibri. En els insectes hom troba òrgans timpànics situats a diferents parts del cos, especialment a les tíbies i a les bases de les antenes; la percepció sovint és limitada a les longituds d’ona que cada espècie és capaç d’emetre. En els ciclòstoms i en els diferents grups de peixos només existeix orella interna. El timpà i l’orella mitjana no arriben a aparèixer fins els anurs, els quals posseeixen un sol os (columel·la) a l’orella mitjana. Els ofidis estan mancats d’òrgans auditius, bé que poden percebre vibracions a través dels ossos del crani. La resta dels rèptils i els ocells tenen ja dos ossets a l’orella mitjana, i en els mamífers els tres ossos de l’orella mitjana són ja perfectament diferenciats a partir dels primers arcs viscerals dels vertebrats inferiors; en els mamífers existeix a més una oïda externa, formada per un pavelló auditiu cartilaginós (orella).

Recreació sobre la manera en què els sons són percebuts

La majoria dels peixos només són sensibles a gammes de freqüència molt baixa i força limitada, però alguns poden percebre freqüències entre 60 i 6.000 Hz. Alguns anurs són sensibles a freqüències de 30 a 15.000 Hz. Els quelonis només són sensibles a freqüències baixes i els ofidis estan mancats d’orella, però saures i crocodilians poden percebre freqüències de més de 1.000 Hz. Els ocells poden percebre gammes de freqüències molt àmplies: algun psitaciforme, com el periquito (Melopsittacus undulatus), de 40 a 14.000 Hz, i el pinsà (Fringilla coelebs), de 200 a 29.000 Hz. La diversitat en els mamífers és encara més gran. Per a l’home resulten audibles ones de freqüència compresa aproximadament entre els 15 i els 20.000 Hz, essent la màxima sensibilitat auditiva per als sons d’una freqüència d’aproximadament 3.000 vibracions per segon. En l’ésser humà, les vibracions sonores procedents de l’exterior són captades i conduïdes per l'orella externa (pavelló i conducte auditiu extern), fan vibrar el timpà i, a través de la cadena d’ossets, el so s’amplifica i es reforça, i es transmet a la finestra oval (comunicació entre l’orella mitjana i l’orella interna) on s’originen ones de pressió en la perilimfa i l’endolimfa en excitar-se els cilis acústics de les cèl·lules sensorials auditives. D’aquestes cèl·lules surten fibres nervioses sensorials que es reuneixen en el gangli espiral de Corti; d’aquests ganglis emergeixen prolongacions, que formant un feix, constitueixen el nervi coclear, a través del qual es transmeten les percepcions auditives als centres acústics del cervell. D’altres mamífers (gos, ratpenat, etc.) superen àmpliament la gamma de freqüències audibles per l’home; alguns cetacis arriben a percebre ones de freqüència compresa entre els 500 i els 140.000 Hz.