D’una manera indirecta representa també una facultat permanent d’un país políticament constituït per a decidir lliurement el seu estatus polític, econòmic, social i cultural; en aquest darrer sentit coincideix amb el concepte d' autogovern . L’autodeterminació considerada com una norma general de les relacions internacionals i entesa com una facultat essencial dels grups nacionals dóna lloc a l’anomenat dret dels pobles a l’autodeterminació . Aquest dret fou elaborat més o menys explícitament durant el s XIX dins l’anomenada teoria de les nacionalitats i fou expressat de fet amb el principi de les nacionalitats que se'n derivà. El primer document polític on aquest dret aparegué formulat explícitament fou la Declaració d’independència dels EUA (1776), segons la qual pot esdevenir necessari a un poble d’haver de dissoldre els lligams polítics que fins aleshores l’havien unit a un altre. Igualment els revolucionaris francesos, elaboradors de la teoria de la sobirania nacional, insistiren en el dret dels pobles a la llibertat i en la necessitat de plantejar les relacions internacionals de la Revolució atenint-se a la voluntat lliurement expressada de la majoria d’habitants dels països (discursos de Carnot a l’Assemblea Nacional, projecte constitucional de Condorcet, Constitució del 1791, etc). Després de la frenada imposada per la Santa Aliança (que no evità, però, entre d’altres, el moviment d’emancipació de Grècia i de les colònies iberoamericanes), les estrebades revolucionàries del 1830 i del 1848 (Bèlgica, Polònia, Hongria, etc) marcaren l’inici del gran període de les lluites nacionals a Europa. El dret a l’autodeterminació fou teoritzat principalment pels nacionalistes italians com Pasquale Stanislao Mancini i Giuseppe Manzzini que l’escampà pels centres liberals i revolucionaris del continent (influí, per exemple, en Bakunin). Vers la fi del s XIX, començà a ésser manejat també en les discussions que els problemes nacionals suscitaren dins el moviment socialista, principalment a l’imperi austrohongarès i a l’imperi rus. El partit socialdemocràtic austríac negà sempre, però, validesa al dret d’autodeterminació i plantejà el principi de l' autonomia cultural . Per contra, el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, al programa aprovat pel seu congrés del 1903, formulà el dret a l’autodeterminació de totes les nacions que componien l’estat rus. La declaració del congrés bolxevic del 1913 precisà que aquest dret no es referia solament a l’autonomia ans es concretava en el dret a la separació i a la constitució en estats independents, tesi rebutjada absolutament per la fracció menxevic. Aquesta tesi també era contradita per la fracció esquerranista de Rosa Luxemburg, i en discussió amb aquesta darrera tendència Lenin donà suport teòric a posicions oficials bolxevics en la sèrie d’articles Del dret dels pobles a l’autodeterminació (1914). L’any 1917, una setmana després de la presa del poder pels bolxevics, el Consell de Comissaris del Poble establí en la Declaració dels drets dels pobles de Rússia , signada per Lenin i Stalin, el dret a la lliure autodeterminació, sense excloure la separació i la constitució en estat independent. Fora de Rússia, el desenvolupament de la Primera Guerra Mundial obligà el president nord-americà Woodrow Wilson el 1916 i el 1917 a denunciar els plans imperialistes dels belligerants en nom del dret a l’autodeterminació, el qual seria plantejat per primera vegada com a norma internacional pel mateix Wilson en la seva declaració, dita dels Catorze Punts , al congrés dels EUA el 1918; els tractats de pau de París, el 1919, el consagraren com a principi reconegut pels estats i, lligat a la pràctica del plebiscit, li donaren aplicació a través del desmembrament dels imperis austrohongarès, otomà i rus. La Societat de Nacions, creada el 1920, significà la primera institucionalització del principi d’autodeterminació. Aquesta institucionalització restà refermada amb la creació de l’ONU i l’aplicació del principi s’ha desenvolupat a través de l’intens procés de descolonització de la postguerra. Ultra la carta fundacional (1945) on fou definit, entre els llargs debats produïts a l’ONU sobre la qüestió, fou remarcable la votació de l’Assemblea General del 1951 (36 vots a favor, 11 en contra, 12 abstencions) sobre la inclusió del principi en la Declaració Universal dels drets humans , a proposta de 13 països afroasiàtics i adoptada per 89 estats, amb l’abstenció de 9 (Àustria, Bèlgica, Espanya, els Estats Units, França, Portugal, la Gran Bretanya, la República Dominicana i la República de Sud-àfrica), segons la qual tots els pobles tenen el dret a l’autodeterminació per tal com tots ells tenen un dret inalienable a la completa llibertat, a l’exercici de llur sobirania i la integritat de llur territori nacional; la resolució plantejà la necessitat de posar fi al colonialisme en totes les seves formes i manifestacions. Aquesta resolució, coneguda per Declaració de descolonització , ha donat la base legal a totes les accions de l’ONU per a l’autodeterminació dels pobles colonials: creació del comitè especial de descolonització (1961), resolucions sobre les colònies portugueses, l’Àfrica del Sud-est, Aden, Guaiana Britànica, Nyassalàndia, Basutolàndia, Betxuanalàndia, etc. Moltes altres declaracions internacionals, de signe divers, han reclamat l’aplicació del dret a l’autodeterminació, com la de la conferència de la SEATO a Karachi (1956) i, encara, partits polítics com el laborista britànic en la seva conferència del 1957 (declaració Smaller Territories ). Tanmateix, en la pràctica establerta des de l’ONU, el plantejament del principi ha canviat en certa manera de contingut per tal com no tendeix a basar-se tant en la teoria de les nacionalitats segons la concepció europea (liberal o socialista) com en una idea “projectiva” de nació de base política més que no pas ètnica o cultural (i sovint en gran contradicció amb les realitats ètniques).
El dret a l’autodeterminació planteja, en efecte, problemes d’ordre divers a l’hora de fer-ne una aplicació jurídica positiva, fins al punt que diversos tractadistes, com Schwarzenberger (1960) o Jennings (1963), opinen que no és una norma existent en la pràctica del dret internacional i que cal considerar-lo més aviat un principi polític, de validesa ètica (el “principi imperatiu d’acció” segons l’expressió de W. Wilson). Des d’un punt de vista teòric, el problema principal és de determinar a quin tipus d’entitats col·lectives és aplicable el dret a l’autodeterminació, car les categories normalment adduïdes, com les de país, poble, nació o nacionalitat, o són de sentit difús o són sovint de difícil delimitació. D’altra banda, hom no sempre concorda a fixar fins on s’estén aquest dret (i la contradicció existeix àdhuc entre documents diferents de la mateixa ONU) bé que és generalment reconegut el dret a optar per la independència. Des d’un punt de vista pràctic, cal esmentar el fet de la relativa facilitat amb què un poder constituït pot emmascarar com a purament subversius (o àdhuc, en certs casos, com a reaccionaris), i no majoritaris els intents de manifestar i fer reconèixer la personaliat nacional en un país en procés de desnacionalització, com és el cas de determinades nacionalitats europees, o bé en un estadi poc avançat de formació nacional com és el cas de pobles excolonials. D’altra banda, la dificultat d’aquests problemes s’agreuja pel fet que llur possible solució internacional entra en conflicte amb el principi de no-intervenció en els afers “interns” d’un estat (mantingut paradoxalment en nom del mateix dret a l’autodeterminació). De fet, el dret a l’autodeterminació només té aplicació real en aquells països amb estatus oficial de colònia o en aquells altres en què, per llur gran separació geogràfica de l’estat administrador, la diferència de raça, etc, és evident llur situació colonial. En els altres casos, per la seva imprecisió objectiva des del punt de vista jurídic positiu i, sobretot, per la manca d’una autoritat supranacional mundial, el dret a l’autodeterminació, malgrat ésser reconegut i invocat universalment, resta ineficaç (com fou el cas de Biafra) o resta reduït a la simple confirmació teòrica d’un fet acomplert (nació); (nacionalisme).