Una federació d’associacions en règim d’autogestió ha estat considerada com un socialisme que eviti la centralització del poder, bé que hom reconeix la impossibilitat que certes activitats, com la política exterior i la defensa, siguin autogestionades. En general l’autogestió ha estat concebuda com una forma de funcionar una part de la societat —com en el cas de l’autogestió universitària—, i especialment de l’economia. En aquest darrer cas, l’autogestió és l’autoadministració de les empreses per llurs treballadors. La marxa de l’empresa és controlada a través d’organismes de gestió elegits pels mateixos obrers (consells obrers, comitès de gestió, etc), els quals decideixen tant les qüestions de producció com les que fan referència a la capitalització i a la repartició de beneficis. En un sistema social basat en l’autogestió ( socialisme ) les empreses confeccionen aquests plans dins el marc del pla general del país, que coordina les relacions fonamentals en les esferes de la producció i la distribució. Per tal que l’autogestió pugui esdevenir un sistema econòmic i social específic, hom ha de donar solució a problemes bàsics com són la definició de relacions entre el col·lectiu de productors directes i el personal tècnic, la determinació de les relacions entre el mercat i el pla a escala nacional, l’organització descentralitzada del poder polític i de l’administració de l’estat. L’autogestió ha constituït una constant en la història del moviment obrer i ha inspirat diverses experiències dels socialistes utòpics. L’anarquisme propugnà la institució de la propietat mutualista i federativa que fa tots els obrers copropietaris. El comunisme, d’altra banda, es plantejà com a meta final la desaparició de l’estat a través de la consolidació d’un sistema general d’autogestió. El primer esbós d’autogestió tingué lloc amb la Commune de París (1871) durant la qual hom emprengué la gestió als barris, a la casa de la ciutat i a les empreses. Aquesta experiència influí en Karl Marx que parlant de la Commune mostrà el socialisme com una federació d’associacions polítiques i econòmiques autogovernades. A Rússia, durant el primer temps de la revolució del 1917, hom posà en pràctica un sistema d’autogestió, ja provat en la revolució del 1905, a través dels consells (soviets) de fàbrica que durant la guerra civil ja fou canviat per una planificació econòmica centralitzada. La revolució hongaresa del 1918 donà als consells de treballadors, a més, una significació política; Béla Kun i els altres revolucionaris concebien la “república dels consells” com un sistema integral d’autogestió. A Catalunya, al juliol del 1936 els treballadors iniciaren la confiscació de les empreses que, sancionada i regulada pel Decret de Col·lectivitzacions i control de la indústria i el comerç del govern de la Generalitat, donà lloc a la primera experiència real d’un sistema d’autogestió. A Iugoslàvia, desprès d’un període de planificació autoritària, hom instaurà el 1951 l’autogestió a nivell de les empreses econòmiques de base, tot seguit a nivell de les comunes i progressivament al conjunt de la vida social, amb la intenció de restablir l’estructura “soviètica” dels primers anys de la revolució russa. A Polònia, l’any 1956, els obrers reivindicaren el desenvolupament sistemàtic de l’autogestió a tot el país i, per tant, la desestatificació de l’economia; aquesta reivindicació només fou realitzada parcialment i el procés fou frenat al cap de pocs mesos. A Hongria, l’any 1956, foren constituïts consells obrers a Budapest i el moviment s’estengué fins que fou reprimit per la intervenció soviètica. A Israel, a partir dels establiments dels colons jueus, foren organitzats els quibuts , amb què hom pretén d’institucionalitzar els principis de l’autogestió, circumscrita, però, al nivell de les explotacions agràries i fortament condicionada pel fet de trobar-se inserida minoritàriament dins una estructura econòmica capitalista. A Algèria, a partir de l’alliberament del país el 1962, es desenvolupà una interessant experiència d’autogestió obrera; la reforma agrària i la reforma municipal que l’havien d’afermar no passaren de projectes a causa de la caiguda de Ben Bella el 1965. De fet, però, el sistema d’autogestió solament ha conegut una continuïtat efectiva i una certa consolidació a Iugoslàvia.