autrígon
| autrígona

f
m
Història

Individu d’un poble preromà del nord de la península Ibèrica, establert a la zona occidental de Biscaia i a la zona nord de Castella, al llarg del grup més occidental dels pobles bascs.

Les ciutats dels autrígons eren Portus Ammanus (prop de Portugalete), Flaviobrica (vora l’anterior), Uxama Barca (Osma de Valdegobia), Virovesca (Briviesca), Vindeleia (Santa Maria de Rivarredonda), Segisamunculum (Cerezo del Río Tirón), Salionca (Poza de la Sal) Tritium (monestir de Rodilla), etc. El basquisme dels autrígons ha estat post en dubte a causa del gran nombre d’elements celtes trobats en llur toponímia i arqueologia. Hi ha testimonis, però, que almenys des del segle IV aC parlaven una llengua pròxima a l’actual basc. La cultura dels austrígons era fonamentalment agrícola i segurament matriarcal. La ramaderia també era important. Els austrígons meridionals, més celtitzats que no pas els de la resta del territori, no foren mai aliats dels altres pobles del nord, i llurs ciutats foren sovint saquejades pels càntabres i els asturs. Aquesta enemistat fou utilitzada pels romans per a conquerir els territoris cantàbrics.