La seva actuació com a metge gaudí de la protecció del governador del Khorassan Nūḥ ibn Manṣū al-Sāmānī, i dels grans dignataris de la seva època. Viatjà per Pèrsia i per la Transoxiana i ocupà càrrecs d’importància. Continuador de l’obra filosòfica d’al-Fārābī, gràcies al Comentari del qual arribà a comprendre la metafísica d’Aristòtil, alternà les seves activitats intel·lectuals amb una vida desordenada, la qual cosa ha fet dubtar de la seva religiositat, bé que sembla que fou un bon musulmà.
La seva obra filosòfica, escrita més per instruir els seus deixebles que no pas per fixar les pròpies idees, és molt àmplia: el Kitāb al-šifā’ (‘Llibre de la guarició’) constitueix una summa de tots els coneixements del seu temps (filosofia, matemàtiques, astronomia, etc.), seguit del Kitāb al-naǧāt (‘Llibre de la salvació’), compendi de l’anterior. En l'Epístola de Hayy ibn Yaqẓā, obra de tipus al·legòric escrita durant l’empresonament a què el condemnà Taǧ al-Dawla, Avicenna és conduït arreu de l’univers per dayy ibn Yaqẓān, que li mostra les regions orientals el món de la forma, les quals presenten un cert parentiu estratigràfic amb la Divina Comèdia, fins a arribar prop del Creador. Aquesta obra inspirà més tard una obra homònima de l’andalusí ibn Ṭufayl. Ultra diverses poesies en persa que recorden Umar Hayyām, cal citar l’enciclopèdia mèdica Al-qānūn fī-l-ṭibb (‘Regles de la medicina’), escrit a 21 anys, i Dāniš-name-i ‘Alāī (‘Llibre del coneixement’), obra escrita en persa en la qual tracta de diversos problemes físics (atomística, propagació de la llum i de la calor, etc.).
Avicenna s’inclinà, més que no ho féu al-Fārābī, per l’aristotelisme, però conservà encara molts elements neoplatònics. La seva concepció del món és emanatista, semblant a la plotiniana. Déu és el primer ésser, l’u, necessari, intel·ligència perfecta. D’ell, per una processió d’intel·ligències separades, motores de les diverses esferes, resulten totes les coses del món. Les coses són constituïdes de matèria comuna, que és eterna, com la mateixa creació, i formes substancials, irradiades per l’última intel·ligència separada. Aquesta és intel·lecte agent, que fa que l’intel·lecte possible de l’home passi a l’acte del coneixement. L’ànima humana no es materialitza per la seva unió amb el cos, i és immortal. És important la formulació filosòfica d’Avicenna sobre la diferència entre ésser creat i ésser increat, mitjançant la teoria de la distinció entre essència i existència (esse) en les coses creades, mentre que en Déu coincideixen. Algunes de les concepcions d’Avicenna, com la de la distinció d’essència i existència, passaren a ésser idees cèntriques en algunes de les grans sistematitzacions de l’escolàstica del segle XIII.
Avicenna és considerat la personalitat més important de la medicina àrab i el primer metge de l’edat mitjana. La seva enciclopèdia mèdica, traduïda al llatí amb el nom de Cànon, fou el text bàsic per a l’ensenyament de la medicina a Europa durant més de cinc-cents anys.