Situació i presentació
El terme municipal d’Avinyonet de Puigventós, de 12,31 km2, s’estén al sector de ponent de Figueres, a banda i banda del Manol, que rep aquí el Rissec per l’esquerra. És accidentat al N i al NE per la serra de la Garriga, minsa serralada calcària que assenyala el llindar de la plana i l’inici dels primers contraforts pirinencs, i que culmina al Puig Ventós (185 m), topònim que dona el determinatiu del municipi.
Comprèn el poble d’Avinyonet, el veïnat de Santa Eugènia i el de les Tres Cases, a més de nombroses masies esparses pel terme. El municipi de Vilafant el separa a llevant del de Figueres; els altres límits són amb els termes municipals de Llers (N), Vilanant i Taravaus (W), Ordis i Borrassà (S). Travessa el sector meridional del terme la carretera N-260 d’Olot a Figueres, d’on surt la carretera que passa pel poble i continua vers Vilanant, Cistella, Vilarig i Terrades. Una altra carretera local mena d’Avinyonet a Llers.
La població i l’economia
El fogatjament de vers el 1370 donava 40 focs, que corresponen a una població (avinyonencs) d’unes 180 persones. Al llarg del segle XVIII sofrí una recessió, que contrasta amb l’augment general a la comarca i al país (de 269 h el 1718 a 194 h el 1787), però després canvià de signe la corba demogràfica i el 1860 assolí un màxim amb 609 h. Des d’aleshores anà baixant gradualment fins a arribar als 369 h el 1970 i 340 h el 1979. A partir d’aquest any començà a recuperar-se: 445 h el 1991, 473 h el 1996, 742 h el 2001 i 1.101 h el 2005.
A la part muntanyosa del terme hi ha alguns espais coberts per pinedes i altres per garrigues i mates baixes, que s’han emprat per a pasturatges; la resta del territori, més planera, és ocupada per conreus de secà (sobretot cereals i alfals). Els olivars hi eren nombrosos, però després de la gelada del 1956 el conreu pràcticament es va abandonar. La vinya havia estat important abans de la fil·loxera. La cria d’aviram i de bestiar porcí i oví complementa l’activitat agrària. D’altra banda, la pedra calcària que aflora als serrats del territori municipal ha estat utilitzada almenys des d’època medieval com a material de construcció d’una gran qualitat. Aquesta pedra es caracteritza per la seva duresa i la seva tonalitat, d’un gris molt clar.
El poble d’Avinyonet de Puigventós
El poble d’Avinyonet de Puigventós es troba a 70 m d’altitud, en un replà de la serra de la Garriga, limitat per altes margenades sobre els rius Manol i Rissec, que corren a llevant i a ponent, respectivament, i formen el seu aiguabarreig a migdia. El 2005 tenia 1.082 h. Constitueix un nucli aglevat vora l’antic castell medieval (després comanda hospitalera) i l’església. El Carrer de les Illes és un raval més modern, amb cases dels segles XVIII i XIX, al NE del barri vell.
L’església parroquial de Sant Esteve d’Avinyonet, amb elements de datació diversa, és actualment un edifici d’una nau, rectangular, de murs emmerletats i atalussats per tal com restà integrada en el veí castell. El temple romànic fou reconstruït al segle XV (època de la fortificació) i reformat al segle XVIII. Es capgirà l’orientació (l’entrada és a llevant) i el frontis, d’època romànica avançada —que es conserva—, és ara capçalera, coronat per una espadanya antiga de dos pisos. Sobre la porta del segle XVIII es col·locà el timpà de la portalada romànica, que tenia una imatge de Jesucrist.
Resten a migdia importants vestigis del castell d’Avinyonet; de planta rectangular, reformat en una bona part; al mur que comunica amb l’església hi ha un portal adovellat, segurament l’antiga entrada principal a la fortalesa, que dona pas a un espai, actualment enjardinat, voltat per elements de lyantic castell. Hi ha altres vestigis del recinte murat (restes d’una torre quadrangular, el carrer dels Valls, i a l’extrem sud-oriental, on hi havia el vèrtex, restes d’una altra torre). L’antiga església de Sant Joan de la comanda hospitalera, obra segurament dels segles XVI i XVII, ja existia al segle XIV. Des del 1907 serveix de casa del comú.
Tot el nucli antic té edificis amb elements arquitectònics interessants (segles XVI i XVIII), especialment un gran casal del XVI prop de l’església, amb finestres renaixentistes. Les cases van créixer dins un pla irregular a la vora de carrers estrets i rectilinis. Als afores del poble hi ha el Mas Rissec, amb capella (segles XVII). Prop seu es trobaren enterraments de lloses d’època baixromana o d’inicis de l’edat mitjana.
La vida cultural gira al voltant de la Societat Avinyonatenca i del Centre de Lectura Municipal. Les festes més importants del poble són la festa de Sant Esteve, al desembre, i la festa major en honor de sant Jaume, que s’escau al juliol.
Altres indrets del terme
El Mas de la Torre i el veïnat de Tres Cases
El Mas de la Torre o la Torre d’Avinyonet es troba uns 2 km al SW del poble, a l’altre costat del riu Manol; el cos principal es destaca de la resta com una torre, i havia estat fortificat (el portal duu la data de 1541). El veïnat de les Tres Cases, 2 km al NE d’Avinyonet, tenia 6 h el 2005. Té tres grans masies fortificades del segle XVI, que estan entre els millors masos senyorials de la comarca: el Mas Serra (1526), amb notables finestres, el Mas Bosc, amb una torre de defensa (convertida en capella al segle XVIII) i notables finestres esculpides, el més interessant arquitectònicament, i el Mas Comelles, que ha estat destruït.
Santa Eugènia
El veïnat de Santa Eugènia es troba 1,5 km al S d’Avinyonet, i tenia 13 h el 2005. És format per mitja dotzena de masies dels segles XVII i XVIII, a la vora del Manol. Li ha donat nom la capella de Santa Eugènia, esglesiola d’una nau i absis semicircular, d’origen romànic però molt modificada a partir del segle XVII. En unes obres de recuperació i neteja es van descobrir interessants elements, alguns esculpits, de l’absis romànic, que permeteren de datar-lo a la segona meitat del segle XI. Per Sant Esteve, al desembre, se celebra l’aplec de Santa Eugènia. El veïnat també fa festa el Dilluns de Pasqua.
Hi ha restes escasses d’una torre de guaita circular, potser romana (s’hi han recollit fragments de terrissa romana) o medieval, sobre la confluència del Manol i el Rissec. També al sector del Mas Pau hom ha trobat restes d’una casa romana, monedes, algunes sepultures i abundant ceràmica, la datació de la qual comprèn des de l’època ibèrica fins a la baiximperial.
La història
La primera referència al lloc és el nom d’un personatge, Berenguer d’Avinyó, que el 1090 i el 1107 signà com a testimoni en documents dels comtes de Besalú. El castell d’Avinyonet, que donà origen a la població, fou atacat el 1128 pel comte Ponç II d’Empúries. Segons una butlla del papa Alexandre III del 1176, l’església de Sant Esteve d’Avinyó pertanyia al monestir de Vilabertran.
El 1234 el castell d’Avinyonet passà a l’orde de la Mercè, i poc després a l’orde de l’Hospital, que el feu centre (1257) de la comanda de l’Hospital d’Avinyonet, que perdurà fins el 1804. Les jurisdiccions del lloc, però, romanien en poder del Casal de Barcelona, i el 1298 el castellà d’Amposta comprà a Jaume II el mer imperi (la jurisdicció criminal) de “castri, ville ac loci Avinionis”, però més endavant aquest tornà als sobirans, que algunes vegades tornaren a alienar les jurisdiccions. Cal remarcar que el poble és anomenat sempre fins al segle XIII Avinyó, i el diminutiu que ha restat fixat s’emprà des del segle XIV. La comanda fou unida vers el 1497 a la de Sant Llorenç de les Arenes, i vers el 1600 amb les d’Aiguaviva i Castelló d’Empúries. Del segle XVI al XVIII la jurisdicció del lloc fou d’una branca de la família Rocabertí, que tenia alhora la baronia de Pau.