La geografia
És format per dues regions: la septentrional comprèn en gran part els contraforts del Caucas i l’ampla conca d’inundació dels rius Kura i Araxes; la meridional és un altiplà rocós, vorell oriental del massís d’Armènia, constituït per materials volcànics dels quals són testimoni nombrosos cons (Sabalān 4.821 m, Haram-Dāgh 3.690 m). En aquesta regió es troba la depressió tancada del llac salat Urmia (o Rezā'īyeh). Els rius del país pertanyen a dues conques, la de l’Araxes i la del Qezel Owzan. El clima és, en general, continental, modificat per l’altitud. La població, formada per turcs àzeris, es refugia a les valls, on són conreats blat, tabac, cotó, opi i fruita. A la muntanya es practica el nomadisme. Els principals nuclis de població són: Bakú, Sumgait, Tabrīz, Urmia i Ardabīl. Actualment el país de l’Azerbaidjan està dividit entre la República de l’Azerbaidjan, que correspon al territori ocupat per l’antiga república soviètica d’aquest nom, i l’Iran, on està dividit entre els ostān de l’Azerbaidjan Oriental i l’Azerbaidjan Occidental.
La història
L’Azerbaidjan fou, en primer lloc, sotmès pels assiris i, al segle VII aC, passà al regne dels medes. Al segle VI aC fou incorporat a l’imperi Persa, inclòs a la satrapia de la Mèdia. Després de la mort d’Alexandre el Gran, el sàtrapa Atròpates aconseguí la independència, que es mantingué durant tot l’hel·lenisme. Més endavant fou província autònoma del regne dels arsàcides, i després, dels sassànides. Conquerit pels àrabs al segle VIII, l’Azerbaidjan fou ocupat pels turcs seljúcides al segle XI, pels mongols al segle XIII —Tabrīz visqué el màxim període d’esplendor com a capital dels ilkans — i per Tamerlà a la fi del segle XIV. Durant aquests segles es produí la progressiva turquització del territori abans irànic al S i caucàsic —regne d’Albània— al N. Posteriorment esdevingué motiu de disputa entre Pèrsia i l’imperi Otomà. Pèrsia aconseguí de controlar-lo fins al segle XVII. El tractat de Gulistān (1813), que posà fi a la guerra entre Rússia i Pèrsia, atribuí Bakú i Lenkoran’ a Rússia. Finalment, pel tractat de Turkmançay (1828), Rússia es possessionà definitivament del nord de l’Azerbaidjan. Després de la revolució bolxevic del 1917, l’Azerbaidjan entrà a formar part, juntament amb Geòrgia i Armènia, de la República Democràtica Federativa Independent de la Transcaucàsia a l'abril del 1918. Al mes següent, però, la federació es dissolgué, i l’antic Azerbaidjan rus es proclamà república independent. La nova república, ajudada per les potències interventores, durà fins a l’ocupació soviètica (abril del 1920), arran de la qual, amb Geòrgia i Armènia, formà la República Socialista Federativa Soviètica de Transcaucàsia, integrada dins la Unió Soviètica; el 1936, però, assumí l’estatus de república soviètica. Fins cap al 1925 el nou règim donà lloc a una activa resistència àzeri, amb aixecaments com el de Gandzha (1920). El 1923 Stalin annexà el territori armeni de Nagorno-Karabakh a l’Azerbaidjan, cessió que posteriorment desencadenà el conflicte amb la RSFS d’Armènia (1988) i que s’ha mantingut després que l’Azerbaidjan assolís la independència pel desembre del 1991 en desmembrar-se l’URSS. Quant a l’Azerbaidjan persa (amb capital a Tabrīz), després de l’ocupació soviètica (1941), que durà tota la Segona Guerra Mundial, es creà un moviment separatista dirigit pel comunista Džafar Piševari, el qual exigí l’autonomia d’aquesta regió al govern de Teheran. Aconseguida per intervenció de l’ONU (1946), les tropes soviètiques evacuaren l’Azerbaidjan, que havia d’ésser administrat per un govern provincial autònom. Poc temps després, però, tropes del govern central de Teheran penetraren a l’Azerbaidjan; Piševari hagué de fugir a l’URSS i l’autonomia desaparegué. Hom establí dos ostān, l’Azerbaidjan Oriental i l’Azerbaidjan Occidental.