Dins el grup fònic té una complexa distribució representativa d’al·lòfons i fonemes. Així, doncs, si està en posició inicial, es realitza com a [b] oclusiva sonora (bec, boig); si es troba en posició medial en un context intervocàlic, implosiu davant fricativa o explosiu, es manifesta amb la variant [b] fricativa sonora (ràbia, sabre, alba); si compareix en posició medial implosiva davant consonant sorda o en posició final absoluta, es realitza com a [p] oclusiva sorda (sobtar, cub), i, en fi, si es troba en posició implosiva davant consonant sonora, es manifesta com a [b], oclusiva sonora (cabdell). Els dos primers casos són al·lofònics per tal com presenten dues possibilitats posicionals del mateix fonema |b| i admeten oposicions sistemàtiques amb els altres fonemes (balla/palla, tiba/tipa), mentre que els dos últims són arxifonemàtics i són produïts per una assimilació regressiva al so fonemàtic següent, de forma que el resultat alternatiu de [p] i [b] depèn del factor posicional i no ofereix diferències sistemàtiques entre els fonemes neutralitzats |b| i |p| (cub/cup, que sonen igual). Les fonamentals característiques fonètiques comunes i diferencials de totes aquestes realitzacions, en l’ordre articulatori, són les següents: totes elles són bilabials i, com a tals, requereixen la intervenció dels dos llavis; [p] és sorda i [b], [b] sonores, és a dir, sense vibració i amb vibració de les cordes vocals, respectivament; [p] i [b] són oclusives i [b] fricativa, o sigui, amb oclusió total o parcial del corrent d’aire pels llavis. En l’ordre acusticoespectrogràfic, el caràcter bilabial es manifesta com una explosió a baixa freqüència precedida de silenci en les oclusives [p] i [b] i de barres de fricació en l’al·lòfon [b], que depenen dels formants vocàlics veïns, les transicions dels quals tendeixen a un locus situat a una freqüència de 700 cicles/segon; mentre que a [p], com a sorda, li manca la barra de sonoritat a baixa freqüència, present en [b] i [b].
Origen del fonema |b| del català
El fonema |b| del català actual —excloses les zones que han perdut el fonema labiodental |v|— procedeix històricament dels fonemes següents: d’altres fonemes |b| simples, en posició inicial (bou < llat: bove, bramar < gòtic: brammon, bacora < àr: bakora), o bé en posició medial després de consonant (arbre < llat: arbore, tombar < llat: tumbare, alberg < gòtic: *har(i)berg, albarda < ár: al-bardaha), davant consonant sonora (públic < llat: publicu, febrer < llat: februariu) o, en mots cultes, entre vocals (abundància < llat: abundantia); d’altres fonemes |b| geminats (abat < llat: abbate, xabec < àr: šabbek); del fonema sord |p|, per sonorització, en posició intervocàlica, esdevinguda a vegades inicial en català (abella < llat: apicula, nebot < llat: nepote, bisbe < llat: episcopu, botiga < gr: άποφhκη) o en els grups —pl—, —pr—, —p’l—, —p’r—, —p’t— intervocàlics (doble < llat: duplu, cabra < llat: capra, poble < llat: pop(u)lu, llebre < llat: lepore); del fonema labiodental |v|, per canvi del punt d’articulació (corba < llat: curva, calba < llat: calva). El fonema |b| també pot sorgir per epèntesi entre nasal i líquida en grups medials romànics (sembrar < llat: sem(i)nare, semblar < llat: sim(u)lare). La grafia b, que representa l’arxifonema |P| en posició final de síl·laba o de mot, procedeix normalment d’un fonema |b| en mots cultes o semicultes (subtil < llat: subtile, cub < llat: cubu, absoldre < llat: absolvere), d’un fonema |p| intervocàlic esdevingut final de síl·laba en català (cabdell < llat: capitellu), o d’un fonema |v| que ha esdevingut final en català (corb < llat: corvu, corb < llat: curvu, calb < llat: calvu).