La principal entrada d’energia procedeix del Sol en forma de longitud d’ona curta d’entre 0,2 i 4 micres. L’equilibri energètic a l’oceà és determinat per les diferents entrades i sortides d’energia que es poden considerar. Definint una taxa de calor Q (W/m2) feta sobre la mitjana d’un any, s’ha determinat una equació que relaciona aquestes entrades i sortides d’energia: Qt =Qs +Qb +Qh +Qe +Qv, essent Qt la taxa total d’energia guanyada o perduda per una massa d’aigua a l’oceà, Qs la taxa d’energia entrant procedent del Sol, Qb la taxa d’energia sortida de l’oceà per radiació d’ona llarga cap a l’atmosfera i a l’espai, Qh la taxa d’energia guanyada/perduda per efectes de conducció a través de la superfície de la mar deguda a la diferència de temperatura entre la superfície de la mar i l’atmosfera, Qe la taxa de calor guanyada/perduda per evaporació/condensació i Qv la taxa de calor guanyada/perduda pel transport de calor a través dels corrents a l’oceà. Per conveni es consideren valors positius les entrades d’energia a la mar i negatius les sortides. Per a estudis d’escala global i períodes d’almenys un any, Qt es considera nul·la, és a dir, les entrades d’energia són compensades per les sortides. Fent un balanç per zones del planeta es troba que existeix un excés d’energia a latituds baixes i mitjanes i un defecte d’energia als pols. Aquesta diferència d’energia és compensada gràcies al transport de l’excés de calor des de latituds baixes cap als pols a través de fluxos meridionals, tant a l’atmosfera (mitjançant el sistema de vents), com a l’oceà (mitjançant el sistema de corrents). La recirculació de la temperatura en l’oceà rep el nom de circulació termohalina i està regulada tant per la temperatura de l’aigua com per la seva densitat (que depèn també de la concentració de sals). Un estudi publicat el 2003 determina que, en trenta anys, l’energia del Sol rebuda per la Terra (Qs), en paràmetres de radiació mínima, ha augmentat un 0,05% per dècada.
m
Geografia
Ecologia