Era diputat provincial de Barcelona quan, pel setembre del 1869, encapçalà la Insurrecció Federal a Igualada. Exiliat després a Ais de Provença, s’adherí a la Primera Internacional. Fou elegit diputat a les corts per Gràcia per l’abril del 1871, i intervingué, fent-ne la defensa, en els famosos debats entorn de la legalitat de la Internacional. Novament a la diputació de Barcelona (1872-73), tingué un paper destacat en l’efímera proclamació de l’Estat Català els dies 5-7 de març de 1873. Organitzà després els guies de la diputació i lluità contra els carlins; pel novembre del 1873 s’oposà a la dissolució dels guies, i hagué de tornar a exiliar-se. El 1877 s’uní als intents d’organització d’un sindicalisme reformista a Barcelona. Continuà dins el partit federal de Pi i Margall (en especial, el 1883 intervingué activament en el congrés regional del partit a Catalunya i en l’assemblea federal de Saragossa), bé que encapçalà una tendència municipalista oposada al federalisme de Vallès i Ribot. Fou diputat a les corts per Vilafranca el 1893 i el 1896. Dirigí “La Avanzada”.