Les baldrigues tenen el dors de tons molts foscs, i la part ventral, clara o blanca. El bec és fi i encorbat a la punta; damunt seu s’obren els orificis nasals, en forma de tubs. Són ocells oceànics que viuen sempre en alta mar, llevat de l’època de nidificació; són excel.lents voladors, però per terra es traslladen amb una gran dificultat, bo i arrossegant-se. Volen arran d’aigua, i no es capbussen; s’alimenten de peixos i d’altres animals de superfície. Algunes espècies són sedentàries, i d’altres efectuen llargues migracions molt precises, passant sovint d’un hemisferi a l’altre; tenen un gran sentit de l’orientació. Es reuneixen periòdicament en petites bandes per anar a cridar en illots o en costes deshabitades; ponen un sol ou, que disposen en forats a terra i que coven tant el mascle com la femella. Els pollets són nidòfils; quan poden volar, els pares ja són fora, i els novells són capaços d’anar-los a retrobar als llocs d’hivernada. N'existeixen unes quinze espècies, pròpies de l’Atlàntic, l’Índic, el Pacífic i la Mediterrània. La baldriga capnegra
( Puffinus gravis
) i la
bladriga grisa
Baldriga grisa
© Fototeca.cat
Puffinus griseus
) nien en illes desertes de l’Atlàntic meridional i emigren a la part septentrional per hivernar-hi; esporàdicament entren a la Mediterrània.
La baldriga pufí
( Puffinus puffinus
), una mica més petita que les altres (uns 35 cm), viu a les costes d’Anglaterra; a la Mediterrània n'hi ha dues subespècies, una d’oriental ( Puffinus puffinus
subespècie yelkouan
), que no té un contrast tan marcat de colors al dors i al ventre, i una d’occidental, la
baldriga pufí baleàrica
Baldriga pufí
© Fototeca.cat
Puffinus puffinus
subespècie mauritanicus
), anomenada a les Illes Balears virot
o virotja
, que és tota bruna.