Graduat el 1950 a la Sir J.J. School of Art de Bombai (1950), el 1990 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Pennsilvània. Col·laborà amb Le Corbusier en alguns projectes, entre els quals hi ha la planificació i construcció de la ciutat de Chandīgarh, i també amb Louis I. Kahn, en l’Indian Institute of Management, Bengaluru (1977-92), entre d’altres. El 1956 s’establí amb despatx propi, Vastu Shilpa, a Ahmadabad. Director de l’Escola d’Arquitectura de l’Índia (1962-72) i fundador i director de l’Escola de Planificació i Arquitectura d’Ahmadabad (1966-2012), els seus edificis tenen una clara orientació social, que es reflecteix en la preferència pels materials de cost baix, i comunitària, a través d’uns espais estructurats de tal manera que afavoreixen la convivència i la comunicació entre els residents dels complexos. En aquest aspecte, mostra una acusada influència de l’arquitectura tradicional (patis i passadissos interiors que intercomuniquen els habitatges, abundància d’espais comuns, etc.).
Entre els seus projectes més destacats cal esmentar els complexos residencials d’Atira, a Ahmadabad (1960) i Aranya, a Indore (1989, que el 1996 rebé el premi Aga Khan d’arquitectura), el Pla urbà i habitatges de Vidyadhar Nagar, Jaipur (1984), la sala d’art subterrània Amdavad ni Gufa, a Ahmadabad (1994) i el centre Jnana-Pravah d’estudis culturals, a Benarés (2001), entre d’altres. Membre d’acadèmies d’arquitectura com ara l’Indian Institute Architects i el Royal Institute of British Architects, rebé nombroses distincions als seus projectes i al conjunt de la seva obra, entre les quals sobresurten el Padma Shri de la República de l’Índia (1976) i el premi Pritzker (2018).