Els primitius se sentiren ben aviat atrets pel ball i el practicaren, amb un sentit màgic o religiós, al so d’algun instrument melòdic, d’algun cant, al ritme de les mans o d’algun altre mitjà de percussió. Dels egipcis i dels hebreus han arribat molts testimoniatges de danses rituals. Entre els grecs, el ball, desenvolupat juntament amb la música i la poesia, tingué vida sobretot en les representacions teatrals. Entre els romans i els bizantins tingueren un èxit especial els balls d’espectacle, figuratius o realistes i eròtics. De l’època dels trobadors hi ha força testimoniatges del conreu del ball, ensems amb la poesia i la música (cançons per a ésser dansades, aires de dansa instrumentals), que era practicat en ambients populars i religiosos (com els balls conservats en el Llibre vermell de Montserrat, executats per romeus i clergues) i en ambients aristocràtics. Al s. XVI es formaren reculls de danses instrumentals, les quals ocasionaren a la llarga la creació d’una riquesa de ritmes i de melodies, independents dels d’origen literari, molt interessants com a expressió musical. A partir d’aquest temps s’anà desenvolupant la dansa dels virtuosos eminentment artística, artificiosa i escènica, origen del ballet, lliure de tota preocupació ritual o col·lectiva, parallelament als balls de societat (com ha estat el vals) i als balls populars. Durant el s. XIX i en el transcurs del XX, amb llur interès etnogràfic, hom ha revalorat i estudiat aquests balls populars, característics a vegades d’uns pobles determinats, els quals també han servit de base a una bona part de la música culta del temps actual o l’han inspirada.
m
Dansa i ball
Ballarines egípcies executant danses acrobàtiques
© Corel Professional Photos
Seguit de passos, salts, gests o posicions, ordenats d’acord amb un ritme de cançó, una tonada instrumental o un simple acompanyament de percussió.