Els bambares (aproximadament un milió d’individus) parlen un dialecte del manding, són de cultura paleonègrida, influïda parcialment per l’islam, i posseeixen un art remarcable (les màscares són particularment famoses). S'establiren a la regió de Ségou vers el s XIII, i constituïren, a la segona meitat del s XVII, els regnes de Ségou i de Kaarta, substituint l’antic imperi de Mali. El regne de Ségou experimentà un gran desenvolupament amb Biton Kouloubali (1712-55), que conquerí Macina, a l’est, i Kaarta. En morir ell, el regne de Kaarta es revoltà per raons de successió, i aconseguí una gran puixança a la segona meitat del s XVIII. Les guerres entre els bambares de Ségou i els bambares de Kaarta continuaren al s XIX. Vers el 1820 els fulbe musulmans de Macina, sota la direcció d’Aḥmadu Lobo, alliberats de Ségou, emprengueren una guerra santa contra els regnes bambares que romanien pagans. Però el 1837 aparegué el nou perill del conqueridor, també musulmà, el tekrur al-Haǧǧ ‘Umar; contra ell s’aliaren, sense èxit, els bambares i els fulbes. Els bambares, però, continuaren la lluita fins que la columna del general francès Archinard ocupà el territori, del 1890 al 1893. Durant els dos segles d’existència, els regnes bambares no aconseguiren un grau de cohesió política comparable als imperis de Ghana, Mali o Songhai.
f
m
Història
Etnologia