banc

m
Economia

Edifici del banc de Hong Kong, colònia britànica situada al sud de la Xina

© B. Llebaria

Institució econòmica ( banca ) que pren fons a préstec (dipòsits, obligacions, etc) i que, en certs casos, crea diner per a facilitar fons a qui desitgi un préstec.

Com més gran serà la diferència entre ambdós components, més elevats seran els beneficis resultants, producte de la diferència entre el tipus d’interès que hom cobra i el que hom paga. La rendibilitat, però, és en contradicció amb la liquiditat i, per tant, amb la solvència del banc. Els bancs poden ésser classificats segons diversos criteris, però generalment hom accepta com a bàsic, quant als països capitalistes, el criteri que atén a la propietat del capital, a l’àmbit d’actuació i a les funcions específiques. Per la propietat del capital , els bancs poden ésser privats , quan tot el capital és aportat per entitats privades; públics , quan el capital és d’origen estatal o governamental, i mixts , quan l’estat intervé en la composició del capital. Per l' àmbit de llur actuació , hom classifica els bancs en locals , circumscrits a un sol domicili, regionals , difosos en una regió o en bona part d’ella, nacionals , si operen dins un àmbit estatal, i internacionals , si operen en diversos àmbits estatals. Per les funcions que acompleixen , els bancs poden ésser classificats en centrals, comercials de dipòsits, industrials i especialitzats. El banc central és una entitat essencial del sistema bancari i monetari d’un estat, generalment de caràcter públic (bé que pot ésser mixt i fins i tot privat, estretament controlat per l’estat). Té com a funcions essencials l’emissió de bitllets, l’actuació com a prestador en darrera instància (banquer dels bancs), fer de banquer (i en alguns casos, de caixer) del govern, operar com a gestor i dipositari de les reserves d’or i de divises, fer-se càrrec dels pagaments internacionals de l’estat i assumir normalment la gestió del deute públic; en tant que agent del govern, és l’instrument de la política monetària i creditícia i aplica les normes governamentals. El banc comercial de dipòsits , normalment privat, rep dipòsits a la vista o a curt terme, pels quals paga un interès baix i sobre els quals, bàsicament (a més del capital i de les reserves), concedeix fons a curt termini (descompte de lletres, avançaments de crèdits, etc). El banc industrial (o de negocis ), sobre la base del capital i de reserves, així com de bons de caixa i de dipòsits a terme, concedeix crèdits a terme mitjà i sobretot a llarg termini i, secundàriament, subscriu emprèstits i participacions accionàries en empreses. El banc especialitzat , amb un caràcter públic o semipúblic, concedeix crèdits a llarg terme i en condicions molt favorables a sectors econòmics concrets, i es nodreix generalment de fons públics: els bancs hipotecaris en són un cas particular. Com a darrera categoria hi ha l’anomenat banc mixt , que acompleix alhora les funcions d’un banc comercial i les d’un banc industrial. Dins l’Estat espanyol, els bancs mixts eren la norma general en el període anterior a la llei de reforma bancària del 1962. Aquesta llei significà, malgrat que subsistissin els bancs mixts, creats abans del 1962, l’aparició de bancs diferenciats, especialment de bancs industrials, sovint creats amb participació de capitals de fora de l’àmbit de l’estat. A partir del setembre del 2008, l’esclat de la crisi per les hipoteques subprime dels EUA s’estengué per tot el món i afectà els resultats de les entitats financeres d’aquell país, com també els d’entitats europees i d’altres zones, que tenien actius anomenats tòxics en els seus balanços, resultat de la titulització dels esmentats préstecs hipotecaris. Amb tot, els primers símptomes es notaren el 2007, en especial al setembre, en què nombrosos clients retiraren els diners de l’entitat hipotecària Northern Rock al Regne Unit, després que es fes públic que aquesta entitat havia demanat suport al Banc d’Anglaterra. Un dels punts culminants de la crisi de les entitats financeres es visqué el 15 de setembre de 2008 amb la fallida de Lehman Brothers, un dels principals bancs d’inversió. Al mateix temps, una altra entitat financera, Merrill Lynch, fou adquirida pel Bank of America. Tot plegat, en un entorn de tancament absolut del crèdit o credit crunch per l’encariment dels tipus d’interès en el mercat interbancari, provocà que els governs pensessin plans per a donar suport a la banca o entrades directes al capital d’entitats per al sector públic, com ara les agències hipotecàries Fannie Mae i Freddie Mac o l’asseguradora American International Group als EUA, o fins i tot l’entrada directa al capital, com el cas del Regne Unit amb el Royal Bank of Scotland, el Lloyds TSB i el HBOS a l’octubre del 2008.