Especialment apta per a fer música a l’aire lliure i caminant (com s’esdevé en la banda militar), ha estat utilitzada per a ornament de les festes ciutadanes i religioses o amb finalitats més estrictament musicals, com els concerts populars. Així ha estat sovint mantinguda per les autoritats civils o per associacions populars.
Pertanyent a la primera possibilitat sobresurt, al Principat de Catalunya, la Banda Municipal de Barcelona.
Les bandes del País Valencià, la majoria mantingudes per associacions populars, constitueixen un fenomen etnogràfic peculiar. En 545 poblacions han estat registrades 340 bandes. Llur tradició arrenca del principi del segle XIX, i subsisteixen gràcies a l’interès popular, a l’esforç dels mateixos músics i, alguna vegada, a l’ajut econòmic de les autoritats civils. Les associacions citades tenen cura de contractar i pagar els directors, de proporcionar els locals d’assaigs, d’organitzar els concerts i especialment de mantenir l’acadèmia o escola de música, sovint gratuïta, d’on surten els nous membres de les bandes. Cada banda varia en nombre de músics entre la vintena i la vuitantena. El caràcter extraprofessional de la majoria en fa difícil la continuïtat i la bona marxa, perquè són nombroses les baixes anuals. El repertori habitual consisteix en marxes, música ballable i d’església i obres orquestrals escrites o adaptades per a banda. Llíria sobresurt entre les ciutats valencianes pel fet de mantenir dues bandes de gran qualitat: La Unió Musical i La Primitiva, considerada la més antiga del país (fou fundada el 1813). La categoria excepcional d’aquestes i d’altres bandes valencianes, tant des del punt de vista musical com de domini dels instruments de vent, és coneguda al país i a fora, car han guanyat primers premis en concursos internacionals de bandes i han fet un bon nombre de concerts per Europa.