La bandera és d’origen relativament recent als països occidentals (segle XII), però el seu ús és relacionat amb l’estendard, el penó i d’altres insígnies de molta tradició, que han servit per a indicar la presència d’un alt càrrec o per a identificar en la guerra les partides amigues i enemigues. Els antics faraons, per exemple, es feien precedir de quatre estendards sagrats, i l’àguila era l’ensenya de les legions romanes. Sobre els altres distintius la bandera té l’avantatge d’ésser identificable a una gran distància, perquè flameja vistosament, desplegada pel vent o pel moviment de qui la porta. Segurament foren els xinesos els primers a emprar-la; consta que ho feien mil anys abans de l’era cristiana. Després l’ús s’estengué el sud-est asiàtic i a l’India, d’on passà a l’islam, que demostrà preferència per banderes de color uniforme: la dinastia abbàssida (segle VIII) adoptà el negre, color de la venjança, l’omeia el banc, els kharigites el vermell, i la dinastia fatimita el verd, que esdevingué símbol de l’islam. Les banderes islàmiques actuals usen generalment els quatre colors esmentats. Les croades difongueren l’ús de banderes entre els pobles cristians, generalment inspirades en el símbol de la creu, i així iniciaren una tradició que s’ha conservat en algunes banderes nacionals: la danesa, la suïssa, l’anglesa, l’escocesa, o l’antiga del Principat de Catalunya (creu de Sant Jordi). D’altres, com la catalana, es basaren en la simbologia de l’escut del rei o senyor. La bandera exigia una certa simplicitat de disseny, i per això sovint consistia només en els colors principals del corresponent escut, disposats en faixes horitzontals. Foren excepcions d’aquesta norma les banderes de Liechtenstein, San Marino i la papal.
La bandera catalana, de faixes horitzontals grogues o vermelles té origen en les anomenades barres catalanes, fou la tradicional del casal de Barcelona i és documentada al segle XIII: apareix a les pintures del palau Aguilar del carrer de Montcada de Barcelona en l’escena que representa la conquesta de Palma per Jaume I; aproximadament de la mateixa època són les del saló del Tinell del palau reial de Barcelona. Els reis de la casa de Trastàmara no alteraren les armes reials, i Alfons el Magnànim les implantà al regne de Nàpols. Carles V emprà la bandera reial catalana en alguna de les expedicions que emprengué com a rei de Catalunya-Aragó, com en el cas de les africanes. Durant els regnats de la casa d’Austria la qüestió de les divises nacionals i reials fou imprecisa. Després dels decrets de Nova Planta les banderes del rei, de l’exèrcit i de la marina utilitzades als Països Catalans foren les mateixes que a Castella, però les barres subsistiren com a emblema de cadascun dels Països Catalans. Durant el segle XIX els governs constitucionals anaren fixant la bandera espanyola actual, mentre els moviments o les organitzacions regionalistes i nacionalistes adoptaven, tant al Principat com al País Valencià, l’antiga bandera reial com a bandera del país, que l’any 1931 esdevingué la bandera oficial de la Generalitat de Catalunya, i novament a partir del seu restabliment l'any 1979.
Durant l’edat mitjana, fins al segle XVII, les banderes foren més aviat distintius de dinasties, autoritats, ciutats i cossos militars, i no solien ésser banderes nacionals, símbols d’un poble, bé que algunes, com la suïssa (emprada des del 1339, oficial d’ençà del 1848), l’anglesa i la catalana, ja foren usades en aquest sentit. De fet, la generalització de l’ús de les banderes com a símbol de nacions —lliures o irredentes— data de la fi del segle XVIII, a partir principalment de la independència nord-americana i de la Revolució Francesa. L’any 1777 al congrés de Filadèlfia fou adoptada com a bandera dels Estats Units la de tretze barres alternades, blanques i vermelles, i el requadre amb tretze estels sobre camper blau. A França el tradicional penó blau, inspirat en la capa de sant Martí, fou convertit en bandera ornada amb flors de lis, sembla que sota el regnat de sant Lluís. Fou molt seguit també l’estendard blanc de Joana d’Arc i la bandera entallada vermella, coneguda popularment amb el nom d'oriflama de sant Dionís. Bé que desunits, des de llavors aquests tres colors foren presents en la història de França. Sota l’Antic Règim, no hi havia bandera nacional; les banderes militars, de colors diferents per a cada unitat, solien adornar-se amb una corbata blanca, color de la dinastia borbònica. El 1789, a proposta de La Fayette, hom creà una milícia que més endavant constituí la guàrdia nacional de París i adoptà una escarapel·la amb els colors de la ciutat —el blau i el vermell—. Aquests colors, amb el blanc reial, formaven l’escarapel·la tricolor adoptada el 17 de juliol del mateix any. L’any 1790, a proposta de Mirabeau, l’Assemblea Constituent estengué els tres colors al pavelló de tots els vaixells de l’estat, amb diverses variants, fins que fou hissada definitivament l’ensenya amb “el blau lligat a l’esquerra del pavelló, el blanc al mig i el vermell flotant a l’aire”. L’exèrcit conservà els seus colors, bé que, a poc a poc, anà substituint les corbates blanques de les seves banderes per una cinta tricolor.
A partir del model francès, tres colors —no necessàriament els mateixos— esdevingueren símbol de l’ideari liberal, que determinà, entre d’altres, les banderes de Bèlgica, Hongria i Alemanya. L’any 1812 Napoleó I reglamentà la disposició vertical de les faixes de la bandera francesa i la féu extensiva a Itàlia, on el blau ja havia estat substituït pel verd. A Espanya, sota els primers Borbó, els vaixells duien el pavelló blanc, propi de la casa reial, la qual cosa motivava perilloses confusions, perquè la mateixa dinastia regnava en cinc estats. Per aquest motiu Carles III, l’any 1785, entre una dotzena de dissenys diferents, trià per a la marina reial un pavelló format per tres faixes horitzontals, vermelles la primera i la tercera i groga i de doble amplada la central. Hom ha dit que en aquest disseny influí la bandera de Nàpols, on Alfons el Magnànim havia dut les barres catalanes al segle XV i d’on Carles III havia estat rei. Res no demostra aquesta possibilitat, tot i que la bandera adoptada per a la marina mercant quasi immediatament era formada per cinc faixes horitzontals (groga, vermella, groga, vermella, groga, amb la central d’amplada doble que qualsevol de les altres quatre), cosa que suggeria la meitat de la bandera catalana, a part el fet que el groc i el vermell també eren els colors heràldics de Castella. Adoptada per l’exèrcit l’any 1843, la bandera de la marina esdevingué l’oficial de l’Estat espanyol, excepte durant la Segona República, que adoptà la bandera tricolor, amb tres faixes horitzontals de la mateixa amplada, dues amb el vermell i el groc tradicionals i la inferior morada, en record del suposat distintiu dels comuners de Castella. Esdevingué obligatòria en els edificis públics a partir de 1908. La bandera britànica, anomenada impròpiament pels mateixos britànics amb el nom d’Union Jack (jack significa “tallamar”), en el disseny actual data del 1801, i consisteix en la superposició de les banderes anglesa (basada en la creu de sant Jordi), escocesa (creu de sant Andreu) i irlandesa (creu de sant Patrici), aquesta darrera curiosament partida. La primera Union Flag data del 1606, és igual a l’actual, llevat de la representació irlandesa, i ja apareix en alguna bandera de l’època nord-americana, com és el cas de les de Taunton (1744) i Grand Union (1775).
La bandera roja solia ésser utilitzada, i encara ho és, com a senyal de perill. Una llei de l’Assemblea Constituent francesa (1789) ordenà que fossin desplegades banderes roges abans que les forces armades intervinguessin als carrers de París per dominar una insurrecció, i d’ací esdevingué el símbol de la insurrecció revolucionària del 1848. La bandera roja presidí igualment, amb el lema “Associació o mort” inscrit, la vaga general obrera de Barcelona del 2 de juliol de 1855. Esdevinguda després bandera de la II Internacional, el 1918 fou proclamada l’oficial de la Unió Soviètica, i posteriorment ha estat adoptada per altres països comunistes. A més de colors i de la disposició de les faixes, les banderes sovint incorporen símbols de disseny més o menys complex, ordinàriament omesos en les versions simplificades. L’escut heràldic, per exemple, és incorporat a les banderes d’Espanya, Andorra, Portugal i altres. De vegades és incorporat un grafisme de significació ideològica o religiosa, com la creu cristiana. La mitja lluna i un estel, probablement d’origen mesopotàmic, han esdevingut d’ús molt corrent en les banderes islàmiques.
Símbologia de les figures i els colors de les banderes. Cerimonials i protocols associats a la bandera
El martell, la falç i un estel, símbol de la unió entre els obrers i els camperols sota la direcció del partit comunista, figuraven a la bandera soviètica. Un disc que representa el sol, avantpassat mític de l’emperador, ocupa el centre de la mil·lenària bandera japonesa. Els símbols filosòfics del yin i el yang figuren a les banderes de Corea del Sud i de Mongòlia. I l’estel de David, de sis puntes, presideix la bandera d’Israel.
Els colors tenen significats diversos. En les banderes que són una simple perpetuació dels escuts heràldics conserven generalment el simbolisme original. En les més modernes els colors es refereixen principalment a dos grans grups de conceptes: les virtuts del poble i les característiques materials de la terra. Així el blanc significa, generalment, pau, puresa, veritat, redempció i justícia; a Nigèria, però, simbolitza unitat; a Xile, la neu dels Andes; a Islàndia, les glaceres; a la bandera del Pakistan la faixa blanca recorda la minoria no musulmana, de la mateixa manera que les dues faixes blanques de la bandera tailandesa signifiquen el budisme. A part el simbolisme que té en les banderes islàmiques, el negre també recorda la submissió i les invasions sofertes, com és el cas de l’Afganistan; a l’Alt Volta rememorava el riu Volta Negre. La faixa vermella recordava, també a l’Alt Volta, el Volta Roig. El vermell significa a Bolívia el regne animal; a Islàndia, el foc dels seus volcans; generalment, però, el vermell simbolitza la sang, la independència, la sobirania, l’esperit de sacrifici, el valor i el coratge. A l’India, per contra, abnegació i sacrifici són representats pel safrà, color que, en les reproduccions de les banderes, sovint es confon amb el taronja. El color taronja és present a l’antiga bandera d’Holanda i a les actuals d’Irlanda i Sud-àfrica, en record del príncep d’Orange, a la del Níger, on simbolitza el sol i el desert, i a la de la Costa d’Ivori, on significa la sabana del seu sòl. El verd, fora de l’islam, simbolitza generalment el regne vegetal, l’agricultura i l’esperança; a la bandera índia significa la cavallerositat i la fe. El groc representa el regne mineral, la riquesa i la terra en general, així com la llum del sol i l’equador, com és el cas del Gabon. El blau significa aigua en molts països, com al Gabon, però també recorda la nit, el firmament, la fraternitat, la llibertat i la reialesa. A la bandera de la Federació Malaia el blau, combinat amb el vermell i el blanc, significa unió al Commonwealth britànic.
Les banderes oficials són arreu considerades un símbol sagrat, protegit per un cerimonial i per normes penals. Vigeix un cerimonial força universal entorn de la bandera: només es manté hissada diürnament, de sol a sol; a mitja asta és signe de dol. Hissar la bandera en un territori, en posició preferent, és senyal de sobirania; arriar-la equival a rendició o renúncia. Per llei internacional els vaixells tenen l’obligació d’indicar en llur pavelló la sobirania a què pertanyen. Generalment hom ret honors a determinades banderes úniques. En l’exèrcit hom tributa honors preferentment a la bandera del regiment anomenada coronela, i en la marina cada vaixell dedica especials atencions a la bandera que solemnement ha rebut. Com a símbol personal, la bandera és vinculada a un càrrec o jerarquia. Tenen bandera pròpia els caps d’estat, els membres de famílies reials, els alts graus militars i els ambaixadors. A la corona catalanoaragonesa, la bandera de la ciutat era el distintiu que presidia les milícies o hosts veïnals a les ciutats que tenien aquest privilegi. Tant a Barcelona com a València el costum ja era establert a partir del segle XIV. Hom treia aquesta bandera només en casos de perill greu. A més de les institucions públiques, les banderes són molt usades per les associacions esportives i àdhuc per empreses privades: les companyies navilieres tenen bandera pròpia, que oneja en llurs vaixells. Igualment en tenen algunes companyies aèries, que la porten pintada damunt els aparells. Com a senyal visible a distància, les banderes són usades per a indicar posicions en diversos treballs tècnics i com a components de codis de comunicacions entre els quals un dels més estesos és l’internacional de senyals marítims (senyal).