bantú

bantu
f
m
Etnologia

Individu pertanyent a qualsevol dels pobles de llengua bantú.

El conjunt de pobles bantús, de característiques antropològiques i culturals molt diverses, habita l’Àfrica, al sud d’una línia que va des de la costa de l’Atlàntic, al nivell de Douala, fins a l’embocadura del Juba, a l’Índic, exceptuant principalment la part sud-occidental del continent, ocupada pels khoisànids i els europeus. Els bantús arribaren a la regió actual a través de successives migracions, l’origen de les quals és encara incert. Segons les escoles alemanya i sud-africana, els bantús són originaris del Kurdofān o de l’alt Nil, al nord de la regió dels Grans Llacs. Els altres especialistes estan d’acord a situar més a l’oest un focus prebantú, aproximadament a la conca del Benue, al nord del Camerun. D’acord amb aquesta teoria, els estudis lingüístics de Malcolm Guthrie donen un segon focus protobantú a l’àrea de la llengua bemba actual, a Zàmbia, des d’on s’expandiren en diverses direccions cap a la regió dels Grans Llacs, la conca del Congo i el sud. És indubtable, però, l’existència de migracions vers la conca del Congo i la regió dels Grans Llacs, procedents del nord de l’àrea actual, des de la qual, a través d’onades successives, s’estengueren durant el darrer mil·lenni al sud i sud-est del continent. El conjunt de pobles bantús no correspon a un tipus racial uniforme; comprèn, a la regió del Congo, els paleonègrids, que presenten símptomes evidents d’encreuament amb els primitius pobladors pígmids; a l’Àfrica meridional, els bantúids, els quals han rebut una escassa influència racial dels khoisànids, que foren arraconats cap a l’oest, i una considerable aportació dels etiòpids, especialment sensible a la regió dels Grans Llacs. Les cultures dels pobles bantús són també molt diverses. Pertanyen, almenys, a dos dels grans grups culturals de la divisió general d’Herbert Tischner: a les cultures de l’Àfrica central i a les de l’Àfrica oriental. Però, a l’Àfrica central mateix, cal distingir encara, forçosament, les cultures de la selva plujosa equatorial, amb economia agrícola molt primitiva, de les cultures de les sabanes meridionals, amb una agricultura més desenvolupada i cria de bovins. D’altres subdivisions importants poden ésser fetes encara tenint en compte el tipus d’organització social. Baumann considera així dotze províncies culturals dins el grup bantú. Sobre la base dels estudis de Baumann i Westermann, hom pot distingir dins l’àrea bantú els deu cercles culturals següents: herero, bantú del sud-est, sud de Rhodèsia, Zambezi i Angola, Congo meridional, Congo septentrional, del llac Rukwa, dels llacs, de la costa oriental i dels bantús camititzats. Entre els pobles bantús més coneguts cal esmentar principalment, al sud, els antigament anomenats cafres, nom aplicat especialment als ngunis, entre els quals els xhoses i els swazis; els sothos (o basutos), els tswanes (o bechuanes) i els tongues; més cap a l’oest, aïllats de la resta dels bantús pels sans, els hereros; a la costa oriental de l’Àfrica, els swahilis; a l’interior de Kenya, prop del Kilimanjaro, els kikuius; a la regió dels Grans Llacs, a l’est del llac Victòria, els kavirondos, i a la regió central, els gandes, els nyoros, els ruandes i els rundis (anomenats també bahutus o hutus); a la conca del riu Congo, els kongos, els ngales, els lubes, els lundes, els kubes i els kutus; i finalment, al límit nord-occidental dels bantús, els kundus, i més al sud, els fangs (anomenats també pangwe, pahouin pels francesos i pamue pels espanyols). Cap a la meitat de la dècada de 1990 els bantús eren uns 150 milions, i constituïen la base de la població de la República de Sud-àfrica, Lesotho, Eswatini, Botswana, Zimbàbue, Zàmbia, Malawi, Moçambic, Angola, Tanzània, Ruanda, Burundi, el Congo, Gabon i Guinea Equatorial, de la major partida del territori de la República Democràtica del Congo, de la part nord-occidental de Namíbia i de la part sud del Camerun i d’Uganda.