En fou el fundador Sulaymān ibn Muḥammad ibn Ḥūd , governador de Lleida, el qual, en ésser assassinat el darrer rei tugíbida de Saragossa, al-Munḏir II, s’apoderà del govern (1039-46) de la taifa i adoptà el sobrenom d’al-Musta'īn. Abans de morir dividí el regne entre els seus fills i deixà Saragossa a Abū Ǧa‘far Aḥmad al-Muqtadir , Lleida a Yūsuf al-Muẓaffar , Calataiud a Sulaymān i Tudela a Muḥammad. Al-Muqtadir desposseí successivament els seus germans i s’annexionà Tortosa (1059) i Dénia (1076) convertint el seu govern (1046-81) en el moment de la màxima expansió del reialme, i alhora d’una gran esplendor cultural. En morir, donà als seus fills Yūsuf ibn Aḥmad al-Mu’tamin (1081-85) i al-Munḏir ‘Imad al-Dawla (1081-90) Saragossa i Tortosa, Lleida i Dénia, respectivament; aquests iniciaren una època de continuades baralles, que culminaren en la coalició formada per al-Munḏir, Berenguer Ramon II de Barcelona i altres comtes catalans contra al-Mu'tamin ajudat pel Cid, el qual vencé i empresonà Berenguer Ramon II. Succeí al-Mu'tamin Aḥmad ibn Yūsuf al-Musta‘īn (1085-1110), el qual continuà la lluita per la supremacia contra el seu oncle al-Munḏir. Els reis d’Aragó anaren retallant els territoris dels Banū Hūd —Sanç Ramires ocupà Montsó (1086), Pere I Osca (1096)—; i els almoràvits foragitaren de Dénia (1092) Sulaymān, fill d’al-Munḏir, i la taifa sarraïna restà reduïda a Saragossa, Lleida i Tortosa. Al-Musta'īn morí a la batalla de Valtierra (1110), on fou derrotat per Alfons I d’Aragó en el seu intent de conquerir Saragossa, i deixà com a sucessor el seu fill ‘Imād al-Dawla , desposseït també aviat pels almoràvits. El darrer representant de la dinastia fou Sayf al-Dawlà , el qual regnà fugaçment en diverses ciutats, sempre sota la protecció del rei de Castella.