Banyalbufar

Banyalbufar

© Fototeca.cat

Municipi de Mallorca, situat al vessant nord-occidental de la serra de Tramuntana i obert a la mar per la costa escarpada que va del port del Canonge al racó de s’Algar.

El terme és molt accidentat, i l’elevació principal és la mola de Planícia (920 m alt.). Hi ha 332 ha de pinedes, 484 d’alzinars i 292 de garrigues amb pasturatges hivernencs. Hi ha 63 ha de regadiu, que aprofita l’aigua de fonts. El 1982 l’extensió de cultiu era de 319 ha, que representa un 17,8%. Al secà es fan garrofers (53 ha) cereals (27 ha), ametllers (21 ha), i oliveres (281 ha); la vinya era antigament molt important, així com l’elaboració de vi (malvasia, pàmpol rosat). La propietat, força repartida, és explotada en el 70,5% per administració directa, en el 15,1% per arrendataris i en el 14,4% per parcers. La pesca té poca importància i els resguards mariners que utilitzava (cala de Banyalbufar, port des Canonge) avui tenen una funció esportiva. El turisme i la residència secundària s’han convertit en les activitats més importants. La vila (378 h agl [1981], banyalbufarins; 100 m alt.) fou una alqueria fins a la conquesta catalana de Mallorca, després de la qual fou atribuïda a Nunó Sanç, comte del Rosselló. El 1392 fou creada la baronia de Banyalbufar; en resta l’antic palau, dit sa Baronia, amb un pati del s XVII. Al s XVI hi havia dotze torres de defensa, de les quals només resten, a més de la talaia de ses Ànimes, les de sa Baronia, son Balaguer, son Bunyola, es Rafal de Planícia i son Valentí. L’església de Santa Maria, antic annex d’Esporles, fou erigida en parroquial el 1913. Dins el terme hi ha, a més de les grans possessions de Planícia, s’Arboçar, son Bunyola, son Valentí, son Balaguer i sa Baronia, les caseries des Port des Canonge i es Rafal de Planícia.