Situació i presentació
El terme municipal és al NE del massís muntanyós de Rocacorba, que envolta l’estany pels sectors meridional i occidental (serres de Camós i de Sant Patllari, en termes de Camós i de Porqueres respectivament). El límit nord-oriental passa vora el pla de la Bruguera i continua seguint parcialment el traçat de la riera de Garrumbert, que separa el terme del municipi de Fontcoberta. La riba oriental de l’estany de Banyoles conforma el límit amb el terme de Porqueres i al S coincideix en gran part amb el camí antic d’Olot a Girona, que separa el municipi del veïnat de Miànigues, al terme de Porqueres, per bé que en un petit tram de l’extrem sud oriental comunica amb el municipi de Cornellà del Terri.
El terme municipal comprèn, a més de la ciutat de Banyoles, els barris de les Cases Barates i el Mas Usall, els veïnats de les Arcades, Guèmol, Lió, Mas Riera, el Pla de l’Ametller i Puigpalter, i les urbanitzacions de Can Puig, els Pins i el Puig de Fontpudosa. Travessa el terme de NW a SE la carretera C-66, que procedent del Baix Empordà, passa per llevant de la ciutat de Banyoles vers Besalú. Hi ha una xarxa de carreteres locals que uneixen els diferents nuclis de població del municipi entre ells i amb els pobles veïns.
El marc físic
La plana de Banyoles enllaça, sense solució de continuïtat, amb la de l’Empordà. Les formes de paisatge són fonamentalment horitzontals, amb algunes carenes baixes arrodonides, tallades per la vall del Terri i pel torrent de Vall-llobera, que desguassa a la riera de Garrumbert, afluent del Terri. El contrast amb el massís sud-occidental de Rocacorba, de morfologia accidentada, és gran.
L’estany de Banyoles, situat a ponent del terme i del cap de municipi, és d’origen tectònic, és a dir, format per dislocacions de l’escorça terrestre al peu del gran compartiment de falla que separa la plana de l’Empordà de les muntanyes de la Garrotxa i, alhora, d’origen càrstic, ja que les seves aigües dissolen grans gruixos de guixos i han produït els embuts de les deus i el mateix aparell lacustre. L’estany té una longitud, en el seu eix major, N-S, de 2.150 m; la seva forma superficial, de vuit irregular, és constituïda per dos lòbuls de 750 i 620 m d’amplada connectats per una franja de 250 m, que és la zona més estreta. La profunditat màxima és de 40 m i la mitjana de 15 m. Hi ha llocs, però, on s’han descobert embuts de surgència que arriben als 120 m.
La ciutat i l’estany de Banyoles
© Fototeca.cat
El volum de les aigües és de 17 hm3 i la superfície fa 1,18 km2, encara que antigament va ser molt més extens, com ho testimonien els dipòsits calcaris o travertins sedimentats per les aigües del llac, que es troben fins al Fluvià al N, a migdia fins a Camós i fins a Sant Andreu de Terri a llevant. Hom ha comprovat que es nodreix d’aigües procedents de la vall del Llierca i de la riera de Borró, al NE de Castellfollit de la Roca, però potser no són aquestes les úniques deus subterrànies, que en total li aporten un cabal d’uns 600 litres d’aigua per segon.
L’estany desguassa al Terri, únic riu que en surt, per cinc emissaris, que travessen el nucli urbà de Banyoles; canalitzats de fa segles i aprofitats per a la indústria són els recs de Guèmol, Major, de la Figuera d’en Xo, d’en Teixidor i de Ca n’Hort. L’envolten un grup de vuit petits estanyols, alguns ja dins el terme de Porqueres. El més important és l’estanyol del Vilar (175 m de longitud per 70 m d’amplada), unit per un canal artificial (1949) al principal, que es troba al SW del llac, al límit amb el terme de Porqueres. L’estanyol de la Cendra, dit així pel caràcter tèrbol de les seves aigües a causa del llot de margues dissoltes que formen el seu subsol, té 50 m de diàmetre i es troba 200 m al N de la Puda. Més petits són els estanyols Gros de Montalt (14 m) i Petit de Montalt (10 m), al NW del de la Cendra. Prop de l’església de Porqueres hi ha l’estanyol de Porqueres (10 m). Ja al NE del llac hi ha l’estanyol de la Riera Castellana (16 m) i a l’extrem N del llac, sota la carretera de Besalú, hi ha l’estanyol de Ca n’Ordis. El més peculiar és l’estany d’Espolla, 3 km al NE de Banyoles, dins el terme de Porqueres, situat en una plataforma a 42 m sobre el nivell del llac, que és un estany intermitent format per petites surgències o ”bullidors” que només s’inunda en temps de moltes pluges o de ràpida fusió de neu als Pirineus. El caràcter intermitent d’aquest estany condiciona les comunitats animals i vegetals que hi viuen, ja que han de suportar grans variacions en les condicions d’humitat del medi, des de la inundació total a la sequera absoluta. Un animal especialment adaptat a aquesta situació és un petit crustaci, el Triops cancriformis.
Els peixos principals que habiten l’estany de Banyoles són els barbs (Barbus meridionalis), les anguiles (Anguilla anguilla), les bagres (Leuciscus cephalus), els sorellets (Gasterosteus aculeatus), les tenques (Tinca tinca) i les carpes (Cyprinus carpio), que hi foren introduïdes a partir del 1910, quan hom intentà també d’introduir-hi els salmònids, que no s’hi aclimataren, i gardins (Leuciscus erytrophthalmus), peixos d’origen francès que no habiten altres aigües a la península Ibèrica. L’espècie que més abunda al llac és, però, el lluç de riu ( Esox lucius), que hi fou introduït posteriorment.Els canyissars i les jonqueres que envolten el llac són visitats periòdicament per nombrosos ocells aquàtics, entre els quals es destaquen els colls-verds (Anas platyrhynchos), els xarxets (Anas crecca), les fotges (Fulica atra), les polles d’aigua (Gallinula chloropus), els becadells (Gallinago gallinago) i les becades ( Scolopax rusticola).
La població
Les primeres dades sobre la població ( banyolins) es remunten al fogatjament de vers el 1380, que assigna a Banyoles 228 focs, dels quals un era reial i els altres eren d’Església, 203 de la vila, 21 de pagesos forans i 3 de la parròquia de Guèmol. El del 1366 li n’atorga 250, dels quals 219 d’Església i 21 de pagesos forans, 4 d’aloers, 1 de reial i 5 de ciutadans; d’aquests focs censats el 1366, que correspondrien aproximadament a uns 1.200 h, cal destacar que hi havia un nucli constituït per jueus (bé que mai no formaren aljama), que ja vivien a Banyoles des del segle XII.
El fogatjament del 1553 assenyala 245 focs, i el 1598 hi havia 1.750 h. El 1600 es van consolidar i eixamplar les muralles, que dataven del segle XIII, però la pesta causà un altre cop estralls en la població. El 1787 el cens assenyala un creixement espectacular en esmentar 3.054 h, però aquesta pujada demogràfica seria frenada durant la guerra del Francès. Un document trobat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó diu que la vila de Banyoles tenia el 10% de les cases enderrocades i que la majoria de les fàbriques estaven en ruïna o seutilitzaven com a casernes per als soldats. En un padró del 1834 Banyoles tenia 3.408 h, i el 1857 assolia la xifra de 4.956. Devers el 1885 hi hagué una època de crisi demogràfica motivada en part pel tancament de la fàbrica Rabassa, que provocà l’emigració d’una part de la població activa a Salt, i agreujada per una sèrie de malalties com el còlera, el tifus i d’altres que afectaren també la població infantil. El 1900 es registraren 5.103 h, que augmentaren fins a 5.947 l’any 1930. Un cop superat el trasbals de la Guerra Civil de 1936-39 i la postguerra immediata, al final de la dècada de 1950 s’inicià un procés de creixement demogràfic que s’ha mantingut constant fins el segle XXI, paral·lel al desenvolupament de la indústria i esperonat per l’immigració: 8.075 h al 1960, 10.023 h el 1970, 11.938 h el 1991, 14.232 h el 2001 i 16.938 h el 2005.
L’economia
Tot i la davallada del sector primari durant els darrers anys del segle XX, ha mantingut certa importancia, amb un nivell d’ocupats lleugerament per sobre de la mitjana catalana (2,76 % dels actius el 2001). Predomina l’agricultura de secà, que segueix una rotació biennal de cereals per a gra, principalment ordi, blat de moro i blat, intercalat amb farratge i hortalisses. Pel que fa al regadiu, que utilitza les aigües de l’estany que desguassen al Terri, es circumscriu a una desena part del total de la superfície conreuada i es basa en el cultiu de farratge, cereals i hortalisses. Els alls, característics de la rodalia, van substituir des de la fi del segle XIX el conreu tradicional del cànem. Gran part de la producció agrícola es destina a granges dmengreix de bestiar estabulat del mateix terme, principalment porcí, boví i aviram.
La indústria tradicional de Banyoles és la tèxtil. Durant el segle XIII ja hi ha documentats una sèrie de molins de farina, drapers i paperers, que aprofitaven l’aigua de leestany per mitjà de recs. El 1253 leabat de Banyoles concedí a la vila el monopoli del roldor, per afavorir la indústria de pelleters i paraires que hi havia. Una sèrie d’altres privilegis i franqueses facilità la instal·lació de noves indústries. En aquest mateix segle són esmentats els teixits banyolesosen el reglament de corredors de la llotja de Barcelona. Aquesta activitat industrial tradicional es desenvolupà molt durant el segle XIX. L’estadística industrial del 1861, publicada per Giménez Guited, localitza a Banyoles 6 fàbriques de filats de llana, 1 de filats de cotó i 1 de teixits de cotó. modernament, diverses empreses del ram dels curtits han pres el relleu del gros de l’activitat tèxtil, que es concretà durant anys en el ja desaparegut grup Gimferrer.
Banyoles ha esdevingut un centre industrial on coexisteixen sectors tradicionals i moderns, els quals, en conjunt, formen una estructura industrial notablement diversificada. El seu creixement ha estat continu i s’ha basat en una dinàmica empresarial pròpia i amb iniciatives de petit volum; només els darreres anys del segle XX es produí l’arribada d’empreses foranes. Els sectors més dinàmics són el del metall i l’alimentari; el primer és format per un grup d’empreses mitjanes que fabriquen material de transport i maquinària en general, així com una munió de petits tallers, principalment metal·lúrgics. El sector alimentari és format per empreses, de les quals el grup capdavanter és Nutrex, pertanyent a la multinacional Super Feed i que constitueix el primer grup de producció i comercialització avícola de les comarques gironines. Darrerament la indústria ha tendit a concentrar-se al llarg de la carretera de la Bisbal a Besalú (C-66), formant un continu urbà que s’estén cap als termes municipals de Porqueres i de Cornellà del Terri.
El sector de la construcció, integrat per petites empreses nascudes d’un procés de reconversió generalitzat a tota la comarca, va patir certa recessió posterior a l’eufòria viscuda arrel de la celebració dels Jocs Olímpics, però continua mantenint un pes important. Banyoles ha estat pionera en la fabricació i utilització d’aparells per a aprofitar l’energia solar.
El pes dels serveis al municipi de Banyoles respón al paper d’aquest com a centre vertebrador de la comarca; tanmateix, malgrat els esforços per fer crèixer l’activitat econòmica amb inversions en el sector terciari, aquest es mostra lleugerament per sota la mitjana catalana, en quant a ocupació (el 54,5 % dels actius el 2001). L’oferta comercial es concentra bàsicament al centre de la ciutat, amb locals de petites dimensions. La competència de l’oferta de la ciutat de Girona no ha impedit la proliferació de supermercats i autoserveis, que han amenaçat el comerç detallista.
El mercat de Banyoles, en el camí entre Girona i Besalú, és documentat des del 1086 i centra una rodalia d’uns dotze municipis. En la baixa edat mitjana s’atorgaren diversos privilegis per a la protecció del seu mercat. Se celebra el dimecres i atreu força públic.
De les antigues fires ramaderes avui només té importància la fira de Sant Martirià (o Firestany), de caràcter multisectorial i que té lloc el novembre i Equnova, dedicada al món del cavall i celebrada en data variable el juny. De caire més lúdic és la Fira del Cop d’Ull, patrocinada pel Centre Excursionista i celebrada durant les festes d’agost i el Dilluns de Pasqua, en la que es venen o canvien tota mena d’objectes de segona mà i antiguitats.Pel que fa als serveis, l’ensenyament és cobert fins al batxillerat, malgrat també hi ha un punt de suport de la Universitat Oberta de Catalunya, i els principals serveis mèdics comprenen un CAP i una clínica privada.L’arribada de visitants a Banyoles es remunta al segle XVIII, quan una gran concurrència de malalts acudia a pendre les aigües de la Font Pudosa, d’aigua sulforosa càlcica freda; al segle XIX s’hi construí al costat un balneari, avui enrunat. La variada oferta turística és coberta per diversos hotels, un alberg i nombroses places de camping. L’atractiu principal de Banyoles és el seu estany, que a més d’atraure visitants per la seva bellesa natural, ha estat escenari de campionats de rem i esquí aquàtic.
És destacable el rellançament que significà, l’any 1992, la celebració a l’estany de les proves de rem i piragüisme dels Jocs Olímpics de Barcelona. Aquest esdeveniment, a banda de la lògica promoció de l’espai, va ser aprofitat per regular-ne els usos i encetar determinades propostes de reestructuració ambiental.
La ciutat de Banyoles
Morfologia urbana
La ciutat de Banyoles (17.114 h el 2006) és situada a la riba oriental de l’estany, a 172 m d’altitud. El lloc és documentat des del segle IX i el nucli antic de poblament, la Vila Vella, format en l’espai comprès entre el monestir de Sant Esteve de Banyoles i l’església parroquial de Santa Maria dels Turers, apareix ja definit a la primeria del segle XIII.
El monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles va ser fundat per l’abat benedictí Bonit pels volts del 812, qui obtingué del comte Odiló permís per instal·lar-se en un indret erm, però on hi havia les restes d’una antiga església. Mort el fundador, Mercoral en fou elegit abat el 822 i el mateix any el comte Rampó de Girona obtingué un precepte de Lluís el Piadós que posava el monestir sota la seva protecció i li concedia la immunitat. Posteriorment el monestir adquirí les esglésies de Sant Pere de Rodes (que s’independitzaren entre el 944 i el 948), fet que motivà un llarg procés amb Sant Policarp de Rasés i Sant Julià del Mont. Durant una invasió d’hongaresos o de normands, vers el 945, el monestir va ser incendiat i destruït i lCesglésia va ser reconstruïda i consagrada el 957 per Arnulf, bisbe de Girona. El monestir continuà prosperant per la protecció dels comtes de Cerdanya-Besalú. El 977 alguns monjos de Banyoles endegaren la vida monàstica a Sant Pere de Besalú. Entre els dominis territorials del monestir s’ha d’esmentar el castell de Taià que, juntament amb Serinyà, li va ser cedit el 979 per Miró, comte de Besalú i bisbe de Girona; els priorats de Santa Maria de Finestres, de Sant Marçal de Montseny i de Sant Nicolau i Santa Creu de Calabuig pertanyien al monestir de Banyoles ja a la primeria del segle XI. El castell de Calabuig, del comtat d’Empúries, era també possessió del monestir, que el va vendre probablement vers el 1175 als vescomtes de Rocabertí. La parròquia de Porqueres pertanyia al monestir de Banyoles des del segle XI, i el castell, que inicialment era dels Porqueres, va ser venut el 1251 al monestir de Sant Esteve. El monestir també posseïa les altres parròquies de la rodalia: Usall, Miànigues, Merlant, Guèmol, Mieres, el Sallent, etc. El 1078 el comte Bernat de Besalú uní el monestir a Sant Víctor de Marsella, intentant de redreçar el relaxament que s’havia produït al cenobi. El 1086 va ser consagrada una nova església i el monestir recobrà la independència avançat el segle XII i continuà florint durant els segles medievals. Hi hagué una escola monacal des del segle XI i el 1446 hi fou fundat un estudi general benedictí. Els terratrèmols dels anys 1427 i 1428 derruïren part de l’església. La reconstrucció fou iniciada tot seguit, però el 1655 tropes franceses acabaren de destruir l’obra antiga de l’església, del claustre i de l’abadia. Magrat tot, la comunitat subsistí fins a l’exclaustració de 1835 i els edificis monàstics restaren abandonats fins el 1863, que foren convertits en casa missió del bisbat de Girona.
L’església actual (llevat de la porta gòtica del 1530) és una obra neoclàssica (1702-40). En unes obres fetes en la cripta pel maig del 1980 hom descobrí fragments de murs de dos absis que podrien correspondre a les esglésies preromànica i romànica. Malauradament, les excavacions foren soterrades. Suhi conserva un retaule gòtic (segle XV) dedicat a la Mare de Déu de l’Escala, obra de l’anomenat Mestre de Banyoles. Segons un estudi de Pere Freixas, s’identifica l’autor anònim amb Joan Antigó de Girona, que va construir aquest retaule entre els anys 1437 i 1439, i que anteriorment n’havia construït d’altres per a la capella del castell de Vilademany i per a l’església de Sant Vicenç de Maià de Montcal. El retaule de Banyoles és inclòs dins el corrent anomenat gòtic internacional i mostra una gran expressivitat en els rostres dels personatges i les seves actituds; al centre hi ha una imatge de talla d’alabastre de la Mare de Déu. Aquest retaule va ésser col·locat novament dins l’església després de la destrucció, l’any 1936, del retaule barroc del 1754 que hi havia. S’hi havia conservat l’arqueta-reliquiari de sant Martirià, en forma de temple gòtic, que probablement va ser obrada per l’orfebre Francesc Artau, originari de Salt, actiu a Girona a la fi del segle XIV i principi del XV. Aquesta arqueta va ser robada a la fi del 1979. A la capella de Sant Martirià hi ha vuit teles de Marià Vayreda, procedents del retaule dedicat a aquell sant, que va ser destruït parcialment l’any 1936. El claustre va ser construït entre els anys 1778 i 1783 i és una obra italianitzant; s’hi conserven, intercalats entre d’altres elements escultòrics procedents de construccions anteriors, alguns sepulcres d’abats i nobles.
L’església parroquial de Santa Maria dels Turers fou edificada a l’emplaçament actual pels monjos del monestir de Sant Esteve, perquè servís de parròquia de la població, i és esmentada des del 1017. L’edifici actual, gòtic, va ser construït entre el 1270 i el 1333 en el marc de prosperitat i expansió que gaudí la vila durant el segle XIII i que també possibilità l’expansió de la part alta de l’actual nucli urbà, la Vila Nova, que era voltada, com el nucli antic, d’una gran muralla. A la fi del segle XIII ja s’havia construït al centre de la Vila Nova la plaça porticada del Mercadal, actual plaça Major.
El 1290, les obres de l’església eren dirigides per Pere Torroella de Fluvià. Va ser ampliada entre el 1599 i el 1620 amb una andana de capelles adossada a la nau septentrional i amb una nova nau, al S, el 1864. Va ser profanada el 1936 i es destruí tot el que hi havia d’antic i posteriorment fou restaurada. En tenien cura els jurats de la vila, segons reconegué l’abat el 1413, però aquest es reservà la provisió del capellà major, del domer i del sagristà fins el 1753, que aquest dret passà al bisbe de Girona i a la corona. Ha donat nom a la plaça dels Turers i, abans, a un antic portal de la vila. Actualment és església arxiprestal.
La Pia Almoina és un edifici que va ser fundat el 1307 per Guillem Reixac i altres veïns de la vila, com a institució benèfica. És obra dels segles XII al XVII; durant un temps s’utilitzà com a casa de la vila i actualment allotja equipaments culturals i el Centre d’Estudis Comarcals.
Aspecte de l’estany de Banyoles, amb les típiques pesqueres, declarades l’any 1996 bé cultural d’interès nacional (BCIN) en la categoria de jardí històric
© C.I.C. - Moià
Amb motiu de la celebració a Banyoles de les proves olímpiques del 1992, l’Institut Català del Sòl promogué una zona apta per a acollir la vil·la olímpica, configurant així l’eixample residencial de la ciutat, ampliat posteriorment i situat entre l’estany i la carretera C-66, al N de la ciutat, en la zona dita de la Draga.
La cultura i el folklore
Banyoles disposa de diverses entitats que dinamitzen la vida cultural i esportiva de la ciutat. Destaquen el Centre d’Estudis Comarcals, fundat el 1943, i entre les entitats esportives el Club Natació Banyoles, fundat l’any 1925 i amb una secció de rem des del 1958, responsable de la celebració de la popular Travessa a l’Estany. L’estany ha estat escenari de campionats de rem i esquí aquàtic d’àmbit català, estatal i internacional, els primers dels quals es remunten al 1885, any en què es va fer la primera regata de rem, i al 1921, que tingueren lloc els primers campionats de natació. Aquesta tradició li valgué la nominació com a subseu olímpica per a les proves de rem dels Jocs Olímpics de l’any 1992 i com a seu del Mundial de Rem del 2004.
Dels dos museus de la ciutat, el més important és el Museu Arqueològic Comarcal, situat a l’edifici de la Pia Almoina. Conserva les restes arqueològiques i paleontològiques dels jaciments més importants de la comarca, sobretot les troballes realitzades a les nombroses coves prehistòriques de Serinyà. Al Museu també hi ha exposada una reproducció de la mandíbula de Banyoles, pertanyent a un home de Neanderthal ( Homo sapiens neanderthalensis), que aparegué prop de l’estany. És un dels escassos vestigis d’aquest tipus humà, que visqué durant el Paleolític mitjà, apareguts als Països Catalans. Va ser trobada el 1887 entre un banc de tova calcària (travertins) situat uns 2 km al SE de Banyoles, ja al terme de Porqueres, i fou adquirida posteriorment per Pere Alsius (1839-1915), banyolí conegut per els seus treballs històrics i prehistòrics. També s’hi pot veure la Col·lecció Numismàtica Butinyà.
El Museu Municipal Darder d’Història Natural, inaugurat el 1916 amb les donacions fetes per Francesc Darder i Llimona, primer director del Parc Zoològic de Barcelona, és dedicat a les ciències naturals i s’ha convertit en el Centre d’Interpretació de l’Estany.
Cal destacar també la biblioteca i l’arxiu del monestir de Sant Esteve de Banyoles, el Teatre Municipal i la Llotja del Tint (edifici gòtic civil del segle XV), on se celebren periòdicament exposicions d’art, així com la remarcable activitat duta a terme pel Centre Excursionista de Banyoles, seu d’una biblioteca especialitzada en muntanyisme i organitzador de la popular marxa a peu dels 40 km, de gran ressò a tot Catalunya i celebrada anualment des del 1962.
El ball de la sardana és molt arrelat a la població, i entre les cobles més antigues del país hi hagué la d’Els Juncans i posteriorment la Principal de Banyoles. Aquesta tradició, que li va valdre el nomenament de Ciutat Pubilla de la Sardana, es fa ben manifesta durant la festa de Sant Martirià, coneguda amb el nom de Festa Major de la Sardana i a l’aplec del juliol i que data del 1953, si bé ja s’havia celebrat el 1936. És tradicional, des del 1907, la representació dels Pastorets per les festes de Nadal. A meitats de gener se celebra la popular benedicció dels animals amb la passada dels Tres Tombs amb motiu de la festivitat de Sant Antoni Abat. Una de les festes amb més anomenada de la ciutat es el Carnestoltes, arrelat des d’abans del segle XVIII. La Processó dels Dolors, celebrada el divendres abans de Rams, també és una festa important.Pel mes de juliol se celebra la festa de Sant Cristòfol, amb la tradicional benedicció de cotxes, i també té lloc l’Aplec de la Sardana. Durant tot l’estiu els barris de la ciutat s’engalanen per acollir les seves festes respectives. A mitjans d’agost se celebra la festa major de la Mare de Déu d’Agost, que cada vegada té més rellevància i en la qual es celebra la Fira del Cop d’Ull. D’altra banda, la festa major gran és per Sant Martirià, el dissabte després del 24 d’octubre.
Altres indrets del terme
El veïnat i antiga parròquia de Puigpalter (70 h el 2005) situat a llevant del terme, té l’església dedicada a sant Jaume. És un edifici romànic modificat, d’una nau sobrealçada i absis amb finestra. A la façana de ponent hi ha una porta del 1740 i un campanar de cadireta.
El veïnat de Guèmol és situat a llevant de l’estany, a migdia de la ciutat de Banyoles. La seva església parroquial de Sant Pere ( Sancti Petri de Agemalo) va ser donada el 957 pel bisbe de Girona al monestir de Sant Esteve de Banyoles, al qual és confirmada la possessió de la parròquia de Guèmol per butlles papals posteriors dels segles XI i XII. L5església actual, coneguda també amb el nom del Remei per la imatge mariana que hom hi venera, és obra del 1803 i va ser bastida damunt l’església romànica primitiva. Des del 1608 depèn de la parròquia de Miànigues, del municipi de Porqueres.
Al N de la ciutat de Banyoles hi ha el veïnat de Lió (27 h el 2005), que és esmentat el 1017 com a vilar. A la primeria del segle XX s’hi descobriren unes sepultures excavades a la roca.
De les restes arqueològiques d’interès trobades a Banyoles destaca el jaciment de la Draga. Situat a la riba oriental de l’estany, va ser descobert l’abril de 1990 i pertany al Neolític antic, ara fa uns uns 7.000 anys. El poblat ocupa 10.000 m2, dels quals 1.000 m2 han quedat submergits dins l’estany. La Draga, convertit en Parc Neolític el 2004, és l’únic jaciment prehistòric d’ambient lacustre de la península Ibèrica. Els 317 pals de les cabanes que s’hi han trobat i els 8 objectes de fusta, recuperats sota l’aigua, l’equiparen als poblats neolítics de la regió alpina.
La història
L’origen medieval de la ciutat de Banyoles està vinculat al monestir de Sant Esteve de Banyoles, fundat el segle IX. Al segle XIII, els habitants de Banyoles, que depenien jurídicament del monestir, van pretendre deslliurar-se d’algunes càrregues i serveis i es creà un estat de tensió amb el monestir que adquirí caràcters de violència vers el 1236, quan l’abat incoà en contra d’ells un procés a la cúria eclesiàstica de Girona. El 1252 el rei Jaume I va atorgar un privilegi de protecció especial als habitants de la vila de Banyoles, contra els excessos que pogués cometre el monestir. Com que la pressió monacal hauria pogut provocar l’emigració d’una bona part de la població, i més tenint en compte que els habitants del bisbat de Girona que depenien del rei ja havien estat deslliurats dels mals usos, el 30 de setembre de 1263, l’abat Guillem va concedir als habitants de Banyoles, a títol de venda, l’exempció plena dels mals usos d’intestia, eixorquia i cugucia. Aquestes franqueses possibilitaren la prosperitat i l’expansió de la vila per la part alta del nucli urbà, la Vila Nova. El 1303 la vila s’emancipà administrativament del control de l’abat i s’encomanà el govern municipal a 3 jurats i 9 consellers, que eren elegits per sufragi dels caps de família, als quals fou adjuntat el 1358 un consell general de 30 persones; aquest regiment municipal perdurà amb poques modificacions fins al final de la guerra de Successió, al segle XVIII, quan Felip V desfeu els consells o universitats catalanes i creà els ajuntaments.
Durant l’any 1467, Joan de Calàbria, abans de procedir a l’assetjament de Girona, va apoderar-se de Banyoles i també del castell de Cartellà. El seu interès a conquerir Banyoles i rodalia obeia al fet que d’aquesta manera hom dominava els camins que menen cap a l’Empordà i la Garrotxa. Un cop dominà la zona, Joan de Calàbria va posar setge a Girona. A partir del 1500 es produí una acció conjunta del comú i del monestir, per a repoblar la vila i reconstruir els edificis que s’havien enderrocat per causa dels terratrèmols i les guerres del segle XV. Hi hagué un call molt pròsper durant els segles XIII i XIV. El 1600 es van eixamplar una mica les muralles medievals, que no es conserven actualment.
Durant el segle XVII, Banyoles va patir també les conseqüències de les guerres. Ja el 1638, la vila de Banyoles havia estat cremada pels francesos, i l’any 1653 fou saquejada. A l’esclat de la guerra de Successió la vila va fer costat a la causa de l’arxiduc i el 1709 fou saquejada per les tropes de Felip V. Un cop passat aquest mal tràngol, Banyoles inicià uns anys de desenvolupament ininterromput fins a la darreria del segle XVIII, moment en què esclatà laanomenada Guerra Gran contra la República Francesa; hom formà terços de resistència als francesos, que no van arribar mai a inquietar la vila.
En canvi, durant la guerra del Francès (1808-14), Banyoles organitzà diversos sometents, entre els quals es destacava el comandat per F. Rovira, capellà i beneficiat del monestir de Sant Esteve; col·laborà activament amb les seves forces en els atacsque reberen els francesos que intentaven d’assetjar la ciutat de Girona. Amb tot, Banyoles fou conquerida i saquejada pel juny del 1809, mentre que una part de la població fugia cap a les muntanyes; un cop ocupada la ciutat, els francesos fortificaren la masia del Puig de la Bellacasa, del segle XVI, per tal de tenir un punt estratègic de domini de la rodalia. Quan els francesos dividiren el corregiment de Girona en cantons, assignaren a Banyoles la capitalitat del que duia el seu nom, que a més a més comprenia els pobles de Cornellà, Corts, Centenys, Borgonyà, Mata, Fontcoberta, Porqueres, Serinyà, Vilamarí i Usall. Els napoleònics abandonaren la ciutat de l’estany el dia 10 de març de 1814, i van deixar rere seu una situació certament difícil: una indústria totalment col·lapsada i una agricultura mancada totalment de braços. El 1924 hom concedí a Banyoles el títol de ciutat, i des de llavors ha anat creixent. La tradició del seu mercat i la potència industrial tradicional, molt acrescuda durant el segle XX, li atorguen una personalitat pròpia i independent del nucli industrial de Girona i altres ciutats pròximes.