Amb la civilització hel·lenística, bàsicament cosmopolita, aquest terme prengué una simple significació d’ingenuïtat i de simplicitat. Els romans, al contrari, li donaren aviat un sentit pejoratiu, que arribà a tenyir-se d’un matís moral: el bàrbar era aquell qui ignorava la civilització. Més tard, el contacte entre el món grecoromà i el bàrbar donà al mot un significat molt més concret: designava les poblacions que restaven fora de l’Imperi i n'amenaçaven les fronteres. Amb les invasions i la destrucció de l’Imperi Romà d’Occident acabà significant home salvatge, feroç, grosser. Incorporat pels gots a l’inici del s. VI, fou aplicat per aquests a tots els qui no eren ni gots ni romans, i semblantment, segons la llei sàlica, era bàrbar el qui no era ni romà ni franc. Sant Tomàs substituí aquest terme per l’antic terme cristià de gentil. Al Renaixement, bàrbar era tot allò que no era clàssic, romà, inclosa l’època medieval. Altrament, els primers escrits cristians sovint no donaven al terme bàrbar sentit pejoratiu. Al sXVIII esdevingué sinònim d’home primitiu, i accentuà el sentit psicològic en relació amb el cultural. Posteriorment ha estat emprat per historiadors, etnòlegs i sociòlegs com a terme còmode, o bé, en algun cas, amb un intent de fixació tipològica (barbàrie).
f
m
adj
Història