barber

m
Història

El qui tenia per ofici afaitar i exercia també la cirurgia menor.

A l’edat mitjana —i encara actualment en certes localitats rurals— el barber era considerat un professional de la cirurgia. A diferència dels cirurgians, però, els barbers només podien exercir la cirurgia menor: sagnies amb l’aplicació de sangoneres, extracció de peces dentàries, etc. Als Països Catalans formaven part de l’estament dels artistes i constituïen confraria amb els cirurgians: el 1408 existia la de Barcelona, sota el patronatge dels sants Cosme i Damià —patrons també, amb la Passio Imaginis , de la confraria de Palma —, que es reunia a l’església de la Mercè i en la qual el període d’aprenentatge fou reduït de cinc anys a quatre el 1514. Quan la cirurgia esdevingué una carrera universitària (1800) es trencà la unitat mantinguda fins aleshores entre els barbers i els cirurgians. Els primers es constituïren en gremis que tingueren una curta durada (1800-36). Per reial ordre de l’any 1860 fou prohibit als barbers dins l’Estat espanyol de continuar l’exercici de la cirurgia menor.