Fill de Miquel Ferrà i Font, estudià dibuix amb Miquel i Salvador Torres i es formà professionalment a l’Escola Especial de Mestres d’Obres de València. Tingué una gran activitat com a restaurador: la casa Mas del pla del Rei (1887), l’església d’Alcúdia, el cambril del santuari de Lluc i la Caixa d’Estalvis del carrer del Sol, a Palma. Féu obres meditadament neogòtiques, influït per Viollet-le-Duc (Germanetes dels Pobres, a Palma), així com l’església neoromànica de Sant Magí, a Santa Caterina, de la qual havia fet un projecte amb elements modernistes, que no fou acceptat. Féu algun edifici dins un estil premodernista (can Barceló, a Palma, 1902), i projectà cases barates, per a treballadors, que tractaven d’adaptar-se als materials disponibles i a les necessitats dels destinataris. Fou un dels fundadors de la Societat Arqueològica Lul·liana (1880), en el butlletí de la qual publicà una gran quantitat de dades per a una història de les belles arts a Mallorca; creà i dirigí el Museu de la Sapiència (1880-1904), base de l’actual museu diocesà, i publicà un Álbum artístico de Mallorca (1874). Juntament amb Mateu Obrador fundà la revista “La Ignorància” (1879), i col·laborà també a “La Dulzaina”, “El Áncora”, “Revista Balear”, “Museo Balear”, “Mallorca”, “Mallorca Dominical” i “Migjorn”. Com a poeta ( Comèdies i poesies , 1872; Flors i fulles, 1898; Glosa i Prosa , 1916; Hores sèries, darrer aplec de glosa i prosa , 1916; Proses i poesies , 1929) seguí, en general, una línia intimista i menor, combinà el popularisme amb el to satíric i s’allunyà del model i el llenguatge floralesc. Escriví sis peces teatrals en vers, de caràcter costumista, que aconseguiren una bona descripció de l’ambient ciutadà, especialment menestral, de l’època; en aquest sentit es destaca Es calçons de Mestre Lluc (1871). Conreà també la narració en prosa ( Ciutat ha seixanta anys , 1918; Coses nostres , 1926).
Bartomeu Ferrà i Perelló
© Fototeca.cat
Mestre d’obres, escriptor i arqueòleg.