Abandonà la congregació escolàpia. S'apuntà a la lògia Avant, des d’on participà en campanyes anticlericals als diaris barcelonins La Tornada Anticlerical (1881) i l’anarquista El 1º de Maig. També publicà a El Eco de la Enseñanza Laica (1881-82), que, editat a Barcelona primer, es va imprimir després a Sabadell amb el títol, Boletín de Enseñanza Laica en España.
Fou membre i president de la Directiva de la Unió Espanyola de la Liga Anticlerical de Librepensadores, i es relacionà amb el grup de lliurepensadors La Paz. Mantingué alguns enfrontaments amb Ernesto Bark i altres escriptors, tant ultramuntans com lliurepensadors. Participà en la creació de les escoles laiques a Catalunya, i fou director de la Confederación Española de la Enseñanza Laica, sota el patrocini de la qual hi havia 38 centres escolars el 1883 (la majoria a Catalunya, encara que també n'hi havia a Valdepeñas, Sevilla, Cadis i Almeria), però arribaren a uns 200 el 1889.
D’un anticlericalisme antitolerant, Gabarró fou marginat també pels mateixos anticlericals i maçons. Fundà una filosofia anomenada “Pantotropisme” o “Pandrotropisme”, el lema de la qual era “tot per a la humanitat”.
Una crisi espiritual després de la mort d’un fill el féu tornar al convent trencant definitivament amb la seva vida de seglar.
És autor, entre altres obres, de La Milícia Negra (1883), Las ciencias laicas o la piqueta i el compás (1884), així com de fulletons virulentament anticlericals i els primers llibres de text laics.