Estudià el batxillerat a l’institut de Palma, on fou deixeble de Gabriel Alomar. Becat per la diputació provincial, el 1930 es traslladà a Barcelona per estudiar filosofia i lletres i visqué a la Residència dels Estudiants de Catalunya, on organitzà la biblioteca i dirigí unes edicions de poesia. A la Universitat fou deixeble de Carles Riba, mantingué una estreta amistat amb Salvador Espriu, al mateix temps que establí relació amb Joan Teixidor, Eduard Valentí i Joan Vinyoli, entre d’altres. Entre el 1927 i el 1929 ja havia publicat diversos poemes de to més aviat escolar i costumista —la majoria en català— a la revista mallorquina Luz y Vida. A partir del 1928 col·laborà també a Última Hora i, especialment, a El Día, amb poemes en castellà en la mateixa línia, algun conte i, sobretot, nombrosos articles de tema literari i polític. Més endavant, a Barcelona, feu alguna col·laboració a Mirador i publicà diversos poemes a Avui, La Publicitat i Quaderns de Poesia. El 1930 publicà a Madrid una Antología de poetas mallorquines que prologà i traduí en part.
Llicenciat el 1935, anà a Madrid a fer el doctorat —sobre l’estil de Gracián—; exercí a l’Escola Plurilingüe i mantingué contactes amb els mitjans editorials madrilenys (J. Bergamín). D’aquesta època són els seus estudis sobre Jorge Guillén i Quevedo, el segon dels quals restà inèdit. Allà el sorprengué la Guerra Civil. En tornar a Barcelona exercí com a professor a l’Institut Escola Pi i Margall. Fou mobilitzat per a serveis auxiliars, però al final del 1937 fou baixa en emmalaltir de tuberculosi. Morí al cap de pocs dies al sanatori del Brull.
Deixà una obra breu però densa. Nou poemes (1935) i Quadern de sonets (1934) poden considerar-se primeres provatures i revelen les influències rebudes: de l’anomenada Escola Mallorquina (contenció del sentiment i forma treballada) i de Gabriel Alomar (recerca de la sonoritat de les paraules i temes). Imitació del foc (1938), llibre pòstum, representa la culminació de la seva trajectòria poètica i hom hi troba ressons de la seva preocupació per la literatura castellana, un neopopularisme semblant al de García Lorca o Alberti i també la forma acurada de Jorge Guillén. No hi falten tampoc repercussions del surrealisme europeu i de l’avantguardisme introduït a Mallorca pel seu amic M. A. Colomar. Publicà la traducció del Prometeu mal encadenat d’André Gide. La seva obra crítica, en part inèdita, consta dels treballs Notas a Guillén i En torno a la poesía de Quevedo, tots dos redactats en castellà, ja que reservà aquest idioma a les recerques crítiques. Abundant i encara no recollida és la seva participació en la premsa insular i peninsular des del 1929. Deixà inèdites altres traduccions de Renan, Pascal i Ciceró. Tampoc no es publicà la seva traducció del 1932 d’Història del soldat de C.F. Ramuz, tot i que se’n feu una representació el 1935. L’impacte de la seva obra fou considerable i durant els primers anys de la postguerra es convertí en un referent literari quasi mític. El 1949 aparegué a Palma la primera edició de la seva Obra poètica
L’impacte de la seva obra fou rellevant en la generació de la guerra i hom el considerà un símbol de l’anomenada generació sacrificada. Cal destacar la fidelitat a la seva memòria de J. Llacuna o de J. Palau i Fabre. De les seves opcions polítiques hom sap que, seguint el seu mestre Gabriel Alomar, tenia simpaties socialistes i que participà com a delegat al congrés de la Unió Federal dels Estudiants Hispànics (Madrid, 1931). S’anomenà Català de Mallorca i es preocupà de la incorporació de la literatura de les Illes Balears als corrents peninsulars i mantingué molt arrelats els seus lligams amb Mallorca. El seu últim llibre palesa un gran domini de l’idioma i hi sovintegen temes com el del foc, que representa una fita, que provoca les metàfores més reeixides. Convençut del rigor formal, assimilà les tècniques foranes (des de Góngora a Valéry) i obtingué una llengua concisa i vibrant alhora, intel·lectualitzada i també exaltada. Gens anecdòtica, la seva poesia és l’expressió d’un fet vital sense cap concessió a la facilitat.