Basilea 1 és l’acord que el 1988 publicà el Comitè de Basilea de Supervisió Bancària, el secretariat del qual és al Banc Internacional de Pagaments i del qual formen part els governadors dels bancs centrals de Bèlgica, Canadà, França, Alemanya, Itàlia, Japó, Holanda, Suècia, Suïssa, Regne Unit, Estats Units, Espanya i Luxemburg. Feia un conjunt de recomanacions sobre els requisits de capitals mínims que s’havien d’establir per a les entitats financeres en funció dels riscos que assumeixen, com ara els préstecs. A partir d’aquestes normes, els bancs havien de mantenir un capital mínim equivalent al 8% dels actius (crèdits) en risc. Aquest capital es divideix en Tier 1 i 2. El Tier 1 inclou els recursos propis bàsics i essencials i és considerat l’element clau, i integra les accions ordinàries i les reserves voluntàries publicades, de les quals s’han de deduir el fons de comerç o les inversions en filials financeres no consolidades comptablement. El Tier 2 integra les reserves ocultes, les revaluacions d’actiu, les provisions de risc, el deute subordinat a llarg termini i els híbrids com ara les accions preferents. En conjunt aquest capital suplementari o Tier 2 no pot superar el Tier 1, el qual ha de significar almenys el 50% del total dels recursos propis. La suma d’aquests dos elements dels recursos propis és la que ha de suposar el 8% dels actius en risc. Un dels problemes de Basilea 1 fou que ignorava la qualitat del crèdit, és a dir, no tenia en compte les diferents probabilitats d’incompliment dels diferents prestataris. Per això, deu anys més tard, el 1998, s’acordà Basilea 2, amb unes classificacions de risc més sofisticades dins l’objectiu de la convergència internacional en matèria d’adequació de capital com els primers acords. El cost que aquestes mesures suposava per a les entitats financeres féu retardar-ne l’entrada en vigor a partir del 2005. Ja és en vigor a la Unió Europea (UE) i al Japó, entre altres països.