basileu

βασιλεύς (el)

m
Història

Mot emprat entre els antics grecs per a designar un dels principals càrrecs de llurs governs.

La funció del basileu anà variant tot seguint l’evolució històrica de les institucions i segons els diversos estats. La figura del basileu, l’autoritat i la dignitat del qual es basaven en els privilegis de llinatge i podien ésser heretats dinàsticament, diferí de la del tirà, la qual aparegué més tard. Ja a les tauletes micèniques de Pilos, escrites en alfabet lineal B, vers el 1200 aC, hom troba la menció dels basileus (basiléwes), plural amb el sentit de prínceps, al voltant de la casa reial governada pel wánax o rei. Llurs funcions no són gens clares fins ara; sembla que feien el paper de governadors d’una àrea determinada. A l'Odissea, la figura del basileu és representada per Alcínous, cap dels feacis, el qual és un primus inter pares, governant amb dotze altres basileus. Això demostra una evolució política en la qual els caps de les grans famílies s’autoconstitueixen semblants del rei, llevant-li una part del poder. Amb el naixement de les polis, el basileu començà essent el rei, però l’evolució política vers les oligarquies aristocràtiques posà fi a la reialesa i el càrrec de basileu restà reduït al de magistrat encarregat del culte dels déus patrons de la ciutat. A Esparta, però, amb llur diarquia, continuà el govern dels basileus com a reis; igualment s’esdevingué en algunes regions més endarrerides i perifèriques (Macedònia, Epir, Xipre). A Atenes, on l’evolució del càrrec és ben coneguda, hom troba en primer lloc el basileu com a rei, el qual molt aviat fou limitat en la seva actuació per la figura del polemarc o general en cap, al qual s’afegí aviat un tercer magistrat: l'arcont. Fins al començament del s VIII aC, que l’usdefruit del càrrec es limità a deu anys, el nomenament era electiu i vitalici. Vers el 680 aC hom reduí a un any el termini de govern per a totes les magistratures, alhora que hom creava el col·legi dels tesmòtetes i constituïa el consell dels nou arconts. El basileu (arcont basileu) restava reduït a les funcions religioses i presidia l’Areòpag. En època molt més recent el títol de basileu, amb el sentit estricte de rei, fou atribuït especialment al rei dels perses i a Alexandre el Gran, en conquerir aquest l’Imperi Persa (330 aC); passà després als seus successors, els monarques hel·lenístics; fou atribuït igualment als emperadors romans i, finalment, als emperadors bizantins.