basílica

f
Arquitectura
Cristianisme

basílica de Sant Pau Extramurs, a Roma

© Fototeca.cat

Església que, per la seva forma, recorda la basílica romana.

A l’època paleocristiana i a partir de Constantí els grans edificis de culte continuaren arreu de l’Imperi la tradició de la basílica clàssica, amb les adaptacions que demanava la litúrgia. La basílica cristiana és de planta rectangular, i el seu interior presenta dues o quatre files de columnes que la divideixen en tres naus (Santa Maria la Major) o cinc naus (Sant Pau Extramurs, la primitiva de Sant Pere del Vaticà, Nativitat de Betlem), la central de les quals és més gran i més elevada que les laterals, per tal de resoldre el problema de la il·luminació interna. Les columnes suporten galeries, a partir de les quals noves columnates sostenen el sostre, que sovint és de fusta. L’absis, situat a l’extrem de la nau central, conté l’altar. El pla basilical es conserva més o menys recognoscible en èpoques posteriors. Algunes esglésies carolíngies, romàniques, gòtiques i fins i tot del renaixement són sovint imitació de les basíliques romanes i paleocristianes. Així, el transsepte i els absis construïts per l’abat Oliba a Ripoll imitaven Sant Pere del Vaticà. El gòtic i, més encara, el barroc introduïren nous conceptes d’espai en els edificis de culte. Imitacions servils de tipus basilical apareixen als s. XIX i XX.