Fou planejada com una maniobra diversiva destinada a interrompre l’ofensiva de les forces del govern de Burgos al País Valencià, consecutiva a la ruptura del front d’Aragó i l’arribada a la Mediterrània (abril del 1938), maniobra que dividí en dues zones el territori republicà. Aquest objectiu fou plenament atès: Franco suspengué les operaciones contra València, concentrà forces al front nou i acceptà la batalla, jutjant que les tropes republicanes que havien travessat l’Ebre lluitarien en una posició difícil, amb el riu a l’esquena (de fet, els pontoners republicans guanyaren llur batalla particular contra l’aviació contrària, car mantingueren els ponts oberts). Les forces republicanes cediren terreny lentament, en un seguit de combats frontals acarnissats, i finalment evacuaren la vora dreta del riu, però tan delmades i crebantades, que la defensa ulterior de Catalunya en restà definitivament compromesa. Així, doncs, si la batalla fou, per al govern de Burgos, una victòria territorialment limitada, en les seves conseqüències cal considerar-la decisiva. La resistència republicana a ultrança en el curs de la batalla havia estat justificada per la possibilitat d’un empitjorament en la situació internacional; però l’apaivagament que comportà el pacte de Munic (30 de setembre de 1938) li llevà sentit.
La batalla de l'Ebre
La batalla, amb dues breus interrupcions motivades per sengles temporals de pluja, durà 115 dies. L’escenari fou la vora dreta de l’Ebre, des de Faió a Xerta i, a la Terra Alta, les serres de Cavalls i de Pàndols al sud, les muntanyes de la Fatarella al nord, i la vall del riu Sec i la serra de Perles (entre Ascó i Móra d’Ebre), al centre: un terreny trencat idoni per a una defensa escalonada. El front tenia, el 3 d’agost, un desenvolupament lineal d’uns 35 km. El pas del riu pels republicans es produí el 25 de juliol a les 0,15 (a gual, amb barques i, després, mitjançant ponts metàl·lics i passeres). Als flancs hi hagué dues accions secundàries: la d’Amposta, que fracassà, i la de Mequinensa-Faió, on la divisió 42 reeixí en un cap de pont precari, que es mantingué fins el 7 d’agost. Al sector central, l’operació assolí una gran amplitud: forces del quinzè cos d’exèrcit creuaren per Riba-Roja, Flix i Ascó, i del cinquè, per Miravet i des de Benifallet; la progressió fou ràpida, però les avantguardes republicanes foren aturades als afores de la Pobla de Massaluca, de Vilalba dels Arcs i de Gandesa; aquesta darrera vila, centre de comunicacions molt important, era un dels objectius principals de l’atac. El 3 d’agost, les forces republicanes, vist el reforçament de l’enemic, que ja tenia neta superioritat d’artilleria i aèria, i el desgast sofert, es posaren a la defensiva. Les forces del govern de Burgos, després de reduir la bossa de Mequinensa (6-7 d’agost), muntaren una contraofensiva per Pàndols (10-15 d’agost), que no reeixí; després, també atacaren (19-25 d’agost) pel sector dels Quatre Camins i la Gaeta (Vilalba). Finalment, amb mitjans poderosos, romperen el front per Corbera (3 de setembre), bé que trigarien un mes fins a arribar a l’encreuament de les Camposines, nus vital de les comunicacions republicanes. El 30-31 d’octubre, un atac contra la serra de Cavalls reeixí totalment i evidencià el grau de fatiga de les forces republicanes, sotmeses a un càstig molt dur. El comandament republicà ordenà el replegament de les forces que defensaven Pàndols, amenaçades d’encerclament, i després la retirada a la vora esquerra de l’Ebre: les forces del govern de Burgos ocuparen Miravet (el 4 de novembre), Benissanet (el 6), Móra d’Ebre (el 7), la Fatarella (el 4) i Riba-roja (el 16). El mateix 16 de novembre els darrers escamots republicans evacuaren Flix, que fou ocupat el 17.
Monument a la Pau, a la serra de Pàndols
© Fototeca.cat
La batalla es caracteritzà per les grans concentracions de foc d’artilleria i per la intensitat dels atacs aeris, per la duresa de la lluita (les forces republicanes solien contraatacar de nit) i per l’escreix de sofriments que produí la set. Pel costat republicà, hi participaren totes les divisions de l’Exèrcit de l’Ebre i la major part de les de l’Exèrcit de l’Est, unitats formades en bona part —àdhuc les internacionals— per catalans (era molt recent la incorporació de les lleves del 40, del 41, del 25 i del 26). Pel bàndol del govern de Burgos, hi participà una unitat majoritàriament catalana: el Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat, que es distingí als combats dels Quatre Camins. Les baixes foren molt elevades, lleugerament més les de les tropes republicanes (hom calcula que aquestes hi tingueren més de 20.000 morts, potser 30.000 i tot). Les divisions més castigades sofriren del 40 al 60% de baixes (morts, ferits i presoners), i aquesta proporció, en alguns batallons, assolí el 80%. El 22 de setembre, els internacionals, que hom retirava, lliuraren llur darrer combat.