La geografia
Baviera comprèn tres grans regions naturals, vorejades a l’est per una orla muntanyosa (selva de Francònia, Fichtelgebirge, selva de l’Alt Palatinat, selva de Baviera). La regió alpina comprèn l’Allgäu (altitud màxima al Mädelegabel, 2.649 m), de relleu suau, amb domini de pastures i activitat econòmica orientada als productes lactis, i els Prealps de Baviera, d’estructura calcària, de plecs espadats i crestes agudes (altitud màxima al Zugspitze, 2.964 m), amb valls paral·leles i amb una activitat essencialment ramadera, forestal i turística (Oberammergau, Garmisch-Partenkirchen). És alhora una regió de llacs (Walchensee, Forggensee), aprofitats per a la hidroenergia. Més al nord, fins a la vall del Danubi, s’estén l’altiplà suabiobavarès, àrea immediata als Alps, que forma part del corredor subalpí que va de Suàbia a Àustria. En aquesta àrea hi ha les ciutats de Múnic i Augsburg. Passat el Danubi, el país és ocupat per la conca francosuàbia, que s’estén fins al massís de Bohèmia en una sèrie de plataformes de relleu en cuestas travessada de nord a sud-oest pel Jura de Francònia i drenada per la conca del Main.
L’activitat principal d’aquesta àrea és l’agricultura i la mineria, i el principal nucli de població és Nuremberg. El clima bavarès és continental moderat, i la continentalitat s’accentua amb l’altitud (a Múnic, temperatura mitjana de gener -0,8°C, i de juliol 19,3°C). Els rius pertanyen a dues conques, la del Rin i la del Danubi, i a l’àrea prealpina hi ha nombrosos llacs (Ammersee, Starnberg, Chiemsee). A mitjan segle XIX Baviera era un estat agrari, on l’agricultura ocupava les dues terceres parts de la població, però el 1984 ocupava només el 9,9% de la població activa i aportava tan sols el 3% del PIB del land. A l’Alta Francònia i a la Baixa Francònia, a partir del 1949, el nombre d’explotacions agrícoles disminuí notablement a causa de la planificació i l’annexió de les petites propietats, que representaven les dues terceres parts de les explotacions bavareses, sovint de tipus familiar, per tal d’implantar nous mètodes de producció i de mecanització. L’Allgäu és el centre dels productes lactis, i Baviera ocupa el primer lloc alemany en la producció lletera. Les àrees agrícoles més importants són la Baixa Baviera i Francònia, on, juntament amb el blat, ocupen llocs importants la bleda-rave sucrera, el llúpol i l’ordi. La vinya és conreada a la vall del Main, i vora les ciutats hi ha horta. Els recursos miners de Baviera són insuficients per a proveir la indústria del país. El carbó vegetal (Alt Palatinat) és transformat en energia elèctrica a Schwandorf, i totes les reserves dels afluents del Danubi a Baviera del Sud són aprofitades. El ferro de Sulzbach i Auerbach proveeix els alts forns de Sulzbach-Rosenberg i Haidhof.
La indústria ocupava el 1985 el 30,6% de la població activa i aportava el 38,8% del PIB del land. Les grans ciutats són alhora els centres industrials, especialment de material ferroviari i electrònic (Nuremberg, Fürth, Erlangen) i tèxtil (Augsburg); en canvi, és poc representada la indústria de base i la d’alimentació. La indústria més diversificada és a Múnic i els seus entorns, centre que ha crescut ràpidament pel seu gran desenvolupament industrial. L’altre centre industrial important és a la Francònia Central, a l’àrea que comprèn les ciutats d’Erlangen, Fürth i Nuremberg. A Ingolstadt hi ha instal·lada una petroleria, abastada per tres oleoductes procedents de Marsella, Gènova i Trieste. El 1985 hi havia tres centrals nuclears (Landshut, Grafenrheinfeld i Gundremmigen).
El sector serveis ha anat adquirint un pes creixent en l’economia del land (56% del PIB del land i el 48% de la població activa el 1985). Tenen rellevància la banca, les assegurances, les empreses editorials i els mitjans audiovisuals. Nuremberg i Múnic són ciutats rellevants en les fires internacionals. Quant al turisme, disposa d’una infraestructura notable a la zona dels Alps i als Prealps. Hi ha uns quaranta establiments termals.
La geografia humana
Baviera és un land —oficialment Freistaat Bayern o Republik Bayern (‘estat lliure de Baviera’ o ‘república de Baviera’)— integrat a la RFA, d’unes característiques socials peculiars que el distingeixen dels altres länder i per les quals és considerat el bastió del conservadorisme: una escassa densitat demogràfica (166,8 h/km2 [1993], contra 229 h/km2 [1993], densitat mitjana d’Alemanya), un sector primari superior a la mitjana alemanya (especialment abans de la reunificació), una majoria de població de religió catòlica (69,9% [1970]) i, finalment, una població formada per prop d’un 20% de refugiats alemanys procedents sobretot dels Sudets, i també d’altres regions de l’Europa oriental després de la Segona Guerra Mundial. Baviera és dividida en set bezirke: Francònia Central, Suàbia, Alta Francònia, Baixa Baviera, Alta Baviera, Alt Palatinat i Baixa Francònia. La constitució del 1946 estableix un parlament de dues cambres constituït pel Landtag i el senat. El Landtag es compon de 204 diputats elegits per a un mandat de quatre anys, i elegeix el Ministerpräsident, amb un mandat de duració igual al dels diputats, el qual nomena els altres membres del govern (Staatsregierung). El senat és una assemblea consultiva de 60 membres elegits en representació dels interessos professionals i de les confessions religioses, que es renova per terços cada dos anys. Els partits que reflecteixen l’originalitat política de Baviera són la CSU (Christlich-Soziale Union) i el Bayernpartei. La CSU, fundada el 1945, integra elements provinents del Zentrum i del Bayerische Volkspartei. Estretament unida, des del punt de vista polític, amb la CDU (Christlich-Demokratische Union), en constitueix la filial a Baviera, però conserva una completa autonomia en l’organització. Entre 1946-50 posseí la majoria absoluta al Landtag, que ha renovat des del 1962. El Bayernpartei, fundada el 1946, preconitza un federalisme extrem, en contrast amb la CSU.
La història
Habitada primitivament pels celtes vindèlics, Baviera fou en part ocupada l’any 15 aC pels romans i integrada dins la província de Rètia. Al llarg dels segles V i VI diverses tribus germàniques procedents de Bohèmia s’anaren establint al país i formaren el poble dels baiuvarii, o bàvars. El ducat, detingut per la família dels agilulfings i sotmès al domini franc, aparegué el 555 amb Garibald I. En temps del duc Odiló III (737-748), sant Bonifaci continuà l’evangelització i organitzà els bisbats de Salzburg, Passau, Ratisbona, Freising i Eichstätt. La dinastia dels agilulfings s’extingí el 788, quan Carlemany, cansat de les constants mostres de rebel·lia de Tasiló III, li arrabassà el ducat i el tancà al monestir de Jumièges. Tot seguit el ducat fou integrat dins l’imperi carolingi. El 817 Baviera, que havia estat convertida en regne per Lluís el Piadós, passà al poder de Lluís el Germànic. En extingir-se la branca dels carolingis alemanys (911), esdevingué novament un ducat. De primer, estigué en poder dels nobles bavaresos. Sota el domini dels saxons (a partir del 947), el ducat es revoltà constantment contra els emperadors. Per aquest motiu, el 972 Otó II deposà Enric II el Cerca-raons i separà de Baviera la Marca Oriental, el Nordgau i Caríntia, juntament amb les marques italianes. El 985 Enric II recobrà el ducat, que fou heretat deu anys més tard (995) pel seu fill, l’emperador Enric II. Durant la minoritat de l’emperador Enric VI, la seva mare i regent, l’emperadriu Agnès, hagué de cedir el ducat a Otó de Nordheim, que el posseí fins el 1070, data que li fou confiscat per l’emperador Enric IV i donat a la dinastia dels Güelfs. Un dels seus membres, Enric X l’Orgullós, perdé el ducat de Baviera el 1139 en lluita contra Conrad III de Hohenstaufen, que l’adjudicà als Babenberg. La rivalitat entre el ducat i l’imperi prosseguí amb Enric el Lleó i Frederic I Barba-roja. Malgrat que el primer recobrà Baviera el 1159, els Babenberg es quedaren la Marca Oriental com a ducat d’Àustria; quan aquests caigueren (1180), Frederic Barba-roja elevà l’Estíria al rang de ducat propi i donà la resta de Baviera a Otó de Wittelsbach, la família del qual dominà el país fins el 1918. El 1214 els Wittelsbach adquiriren el Palatinat del Rin, i el 1255 es dividiren en dues branques: la de l’Alta Baviera, amb el Palatinat del Rin i la dignitat electoral, i la de la Baixa Baviera. Lluís IV de l’Alta Baviera (1294-1347), que esdevingué rei de Germània el 1314, fou un dels ducs més importants, engrandí les seves possessions amb l’adquisició de la marca de Brandenburg, Tirol, Holanda, Zelanda i Hainaut, i el 1340 heretà els territoris de la Baixa Baviera. Però ja el 1329, en un acord signat a Pavia, havia cedit als fills del seu germà Rodolf (branca primogènita dels Wittelsbach) l’Alt Palatinat i el Palatinat renà. Les freqüents subdivisions del ducat entre les diverses branques familiars provocaren la seva debilitat, fins que Albert IV el Savi de Baviera-Múnic (1467-1508) unificà el ducat i hi introduí la primogenitura (1506).
Malgrat l’expansió de la Reforma, Baviera, sota el govern de Guillem IV (1508-33), aliat dels Habsburg, d’Albert V el Magnànim (1570-79), que féu de Múnic un important centre artístic, i de Guillem V el Piadós (1579-97), que signà el concordat del 1583, no solament es mantingué fidel al catolicisme, sinó que fins i tot desplegà una gran ofensiva contra els protestants. Fou Maximilià I (1597-1615), però, el capitost més destacat de la reforma catòlica a Alemanya. El 1609 esdevingué el cap de la Lliga Catòlica formada contra la Unió Evangèlica dels Wittelsbach palatins. El 1622, després del triomf de Tilly sobre els protestants, s’annexionà el Palatinat, i l’any següent, per la dieta de Ratisbona, rebé el títol d’elector de l’imperi. Malgrat que Baviera fou envaïda tres vegades, la pau de Westfàlia, que posà fi a la guerra dels Trenta Anys, ratificà a Maximilià I la possessió del títol electoral i l’Alt Palatinat, mentre que el Baix Palatinat passà als hereus de l’elector protestant Frederic V. En temps de l’elector Ferran Maria (1651-79), la seva muller, Adelaida de Savoia, afavorí considerablement la vida cultural bavaresa. A la mort de Ferran-Josep de Baviera (1699), successor previst de la corona hispànica, el seu pare, l’elector Maximilià II Manuel (1679-1726) —lloctinent dels Països Baixos espanyols des del 1691— s’alià amb França durant la guerra de Successió espanyola. La mateixa aliança cercà el seu fill i successor Carles-Albert (1726-45) per lluitar contra la Pragmàtica Sanció de Maria-Teresa d’Àustria; el 1741 conquerí l’Alta Àustria i Bohèmia, i el 1742 es féu elegir emperador a Frankfurt amb el nom de Carles VII; mentrestant, però, els austríacs ocuparen Baviera, la qual, sota el govern de Maximilià III Josep (1745-77), reconegué la Pragmàtica per la pau de Füssen (1745). Amb la mort de Maximilià III s’extingí la branca bavaresa dels Wittelsbach, i Baviera passà a Carles-Teodor del Palatinat, de la línia Palatinat-Sulzbach, el qual s’enfrontà amb Frederic I de Prússia en la guerra de Successió de Baviera. El seu govern es caracteritzà pel fet d’haver introduït la Il·lustració. En morir sense fills legítims (1799), fou succeït per Maximilià IV Josep, de la línia palatina de Birkenfeld-Bischweiler, el qual, a instàncies del seu ministre Montgelas, seguí una política pro-França i s’alià amb Napoleó, fet pel qual rebé (1803) els bisbats secularitzats de Würzburg, Bamberg, Freising i Augsburg, i part dels de Passau i Eichstätt, com també diverses abadies i ciutats imperials que el compensaren de la pèrdua del Palatinat renà i de Jülich, cedits a França per la pau de Lunéville (1801).
Creixement territorial de Baviera a començament del segle XIX
© Fototeca.cat
A partir de les guerres napoleòniques Baviera es convertí en un dels estats més poderosos d’Alemanya. Per la pau de Pressburg (1805) obtingué la dignitat reial, les ciutats imperials d’Augsburg i Lindau, el Tirol i els bisbats de Brixen i Trento, entre d’altres territoris. Pel juliol del 1806 Baviera s’adherí a la Confederació del Rin. Posteriorment, per la pau de Viena (1809), aconseguí el principat de Ratisbona i Salzburg. Durant la campanya de Rússia, Maximilià IV Josep encara restà unit a Napoleó, però poc abans de la batalla de Leipzig (1813) s’afegí a la coalició antinapoleònica, motiu pel qual el congrés de Viena (1815) li ratificà la major part de les seves possessions, llevat dels territoris presos a Àustria, i, a més, recobrà Würzburg i el Palatinat del Rin. Poc temps després s’adherí a la Confederació Germànica. Quan morí, el seu fill i successor, Lluís I (1825-48), convertí Múnic en el centre artístic i cultural més brillant d’Alemanya. El 1837 dividí el país en els set districtes actuals —a més del Palatinat, que actualment no en forma part—. La seva política, tolerant i romàntica, iniciada en pujar al tron, fou canviada per una reacció cada vegada més rígida, que s’accentuà a partir del 1830; això, a més de les relacions amb la ballarina Lola Montes, li atragué l’animadversió del país, i el rei hagué d’abdicar després de la revolució del 1848. Sota el seu govern començaren a desenvolupar-se petits centres industrials, que s’incrementaren amb la construcció del ferrocarril. L’any 1847 hi havia 3.097 fàbriques, que ocupaven 39.720 treballadors d’una població total de 4.000.000 d’habitants. El seu successor, Maximilià II (1848-64), impulsà també el desenvolupament cultural de Múnic i inicià una política social orientada a introduir a les fàbriques caixes d’estalvi, crèdit, assegurança de malaltia i retir. Contrari als plans prussians de centralització i d’unitat, el 1849 s’alià amb Àustria, i el 1850, juntament amb Saxònia, Hannover i Württemberg, signà la lliga dels quatre reis menors.
Sota el govern de Lluís II (1864-86), Baviera hagué d’aliar-se amb Prússia en la guerra Francoprussiana, i pel tractat de Versalles del 1870 acceptà d’entrar dins el Reich, tot conservant, això no obstant, una àmplia autonomia. Deposat el rei (1886) a causa de la seva follia, el país fou governat per regents fins l’any 1913, en què pujà al tron Lluís III, el qual fou enderrocat el novembre del 1918 pel líder de la socialdemocràcia independent, Eisner, que proclamà la república socialista bavaresa. Durant tres mesos, Baviera estigué en poder dels espartaquistes, i després de l’assassinat d’Eisner (febrer del 1919), la dieta, integrada per una gran majoria burgesa i socialdemòcrata moderada, fou desplaçada pel consell central de treballadors, pagesos i soldats, que instaurà la república soviètica (març del 1919). Dos mesos més tard, però, Baviera fou reconquerida per tropes de la república de Weimar i des d’aleshores esdevingué el centre de les forces de dreta.
Pel març del 1920 pujà un govern totalment dretà, sota la presidència de Von Kahr, el qual rompé amb el poder central i intentà d’independitzar Baviera, situació aprofitada per Hitler per a donar un cop d’estat, que fracassà. Després de la retirada de Von Kahr el 1924, les noves eleccions donaren el triomf al partit populista, que governà fins el 1933 sota la presidència de Held, la política del qual es caracteritzà per la seva oposició al nacionalsocialisme. Després que els nacionalsocialistes pujaren al poder (1933), el general nazi Von Epp ocupà Múnic i poc temps després fou nomenat lloctinent (statthalter) de Baviera. El 1934 Baviera perdé la seva identitat com a estat propi i s’integrà dins el tercer Reich. Conquerida pels nord-americans el 1945, passà, segons els acords de Potsdam, a la zona d’ocupació nord-americana, llevat del Palatinat i Lindau, que passaren a la zona francesa.
La constitució de Baviera fou adaptada el 12 de desembre de 1946 per l’assemblea constituent elegida el 30 de juny anterior. Aquest mateix any el Palatinat del Rin fou inclòs en el land de Renània-Palatinat. El primer govern elegit fou el de H. Ehard (CSU), que dirigí una coalició CSU-SPD, el qual substituí els governs de F. Schäffer (CSU) i W. Hoegner (SPD), nomenats successivament per les autoritats militars d’ocupació. El 1949 la Dieta de Baviera fou l’única que rebutjà la constitució federal, perquè no considerava prou els drets sobirans dels estats. Llevat del període 1954-57, la CSU ha governat sola o ha dirigit governs de coalició. El líder més significat d’aquesta formació, F.J. Strauss (cap del govern bavarès entre 1978-88), exercí una poderosa influència a nivell federal. A la mort de Strauss el succeí en el càrrec M. Streibl.